Projecte Mut fan rimar la vida amb optimisme

BarcelonaDesprés de tancar la primera dècada de Projecte Mut amb 10 anys i bons (2016), el grup eivissenc reprèn el camí amb nou repertori: les dotze cançons del disc La vida rima (Música Global, 2017), que avui presenten a la sala Bikini de Barcelona (21h) en format de sextet. Més que un cop de volant, el nou treball consolida les constants estilístiques que David Serra i Joan Barbé han treballat des del principi i que ells defineixen com a “folk dels quatre vents”, obert als poetes i als homenatges a altres grups. “És una continuïtat, sí, però també un nou capítol en la història de Projecte Mut”, diu Serra. “Pel que fa al so, sí que crec que és el disc més diferent de tots els que hem fet -assenyala Barbé-. Vam començar sonant més a cançó d’autor, després vam evolucionar cap un so de banda i ara volíem un disc gran, però no ens hem tornat bojos, sinó que mantenim una línia”.

“Ara molta gent ens diu que som com els Celtas Cortos en català, i és una bona referència. Bevem de moltes fonts i no tenim un estil molt definit. Tenim temes més cèltics, altres de més orientals, llatins, mediterranis...”, explica Serra. A més de l’estètica musical, també hi ha continuïtat en altres aspectes, com ara posar música a poetes de les illes, tot i que en aquest disc amb menys profusió que en treballs anteriors perquè, com admet Serra, ell s’ha trobat més a gust com a lletrista. “Per això m’he animat a fer més temes, i fins i tot el Joan s’ha estrenat en això de fer lletres”, diu el cantant i autor d’un imaginari poètic vitalista que es gronxa entre l’efervescència romàntica d’ Amor a l’acte i l’erotisme de Pa.

“Del que sembres, reculls”

“És un disc dedicat a l’amor per l’amor. Si fas les coses amb bona predisposició i amor pel que fas, tot rimarà millor”, assegura Serra. De fet, el concepte del disc ve donat pel títol, La vida rima. “Del que sembres, reculls -diu Serra-. La vida rima és una invitació a ser actiu, a fer rimar el teu propi poema de la vida i a intentar que tot el que facis tingui un sentit, que rimi amb el has fet, perquè si no ho fas tu serà la vida la que rimarà per tu”.

Tot i que la majoria de les lletres són d’autoria pròpia, la veu dels poetes segueix present: la del menorquí Francesc Florit Nin a Ses cares i una vegada més la de Marià Villangómez a Ball pagès. Precisament l’adaptació musical de Ball pagès és un exemple d’una altra de les constants del grup: la mirada al folklore eivissenc, en aquest cas vestida de country. “El ball pagès és el ball tradicional d’Eivissa, i Villangómez l’explica amb una poesia molt polida i descriptiva. Vam pensar que era una bona manera d’explicar a la gent, sobretot a la de fora d’Eivissa, el nostre folklore a través de la poesia del poeta més important que hem tingut. És un poema molt d’arrel, molt ancestral, i el country li anava molt bé”, diu Barbé.

També inclouen un homenatge en forma de versió, Vaixells, una adaptació al català d’un tema de Vinodelfin, “un grup maleït” de l’escena barcelonina de principis del segle XXI liderat per Marcos Andrés. “Aquesta cançó ja la fèiem fa nou o deu anys, i l’hem enregistrada com a homenatge a un grup que mereixia més”, recorda Joan Barbé.