MÚSICA
Misc 20/11/2016

El factor emocionant de La Oreja de Van Gogh

El quintet de Sant Sebastià publica ‘El planeta imaginario’, un disc “més profund” i melancòlic

i
Xavier Cervantes
3 min
Álvaro Fuentes, Haritz Garde, Pablo Benegas, Leire Martínez i Xabi San Martín.

BarcelonaLa Oreja de Van Gogh actuaran a la sala Barts de Barcelona el 18 de març de l’any que ve, i les entrades per al concert ja estan exhaurides. Tot i que la primera part de la gira de presentació del disc El planeta imaginario (Sony, 2016) és per sales i teatres, el fet que volin les entrades amb tanta anticipació constata el poder de convocatòria que manté el quintet de Sant Sebastià pràcticament vint anys després de la seva fundació.

El títol del disc és autoreferencial. “Sempre hem tingut molt clar que la nostra vida personal és agradablement ordinària, arrelada a uns valors que segurament són molt semblants als de qualsevol persona. Però també ens encanta que quan estem junts aquesta personalitat individual es dilueixi i esdevinguem una cosa extraordinària, La Oreja de Van Gogh, el nostre planeta imaginari”, explica Xabi San Martín, teclista de la banda que comparteix amb Leire Martínez, Pablo Benegas, Haritz Garde i Álvaro Fuentes.

Són un grup i actuen com a tal també en les entrevistes, assumint com a col·lectives les opinions musicals de cadascú, com quan San Martín diu que “la fama del grup ha sigut la conseqüència de l’èxit de les cançons”, o quan Benegas explica que el disc nou és “el més profund” per les circumstàncies que han viscut en els últims dos anys. “Tots els nostres discos van plens de les nostres experiències personals o d’experiències pròximes”, insisteix Benegas. “És un disc més melancòlic que alegre perquè hi ha cançons que expliquen coses amb molt de pes, tot i que intentem plantejar-les des d’una perspectiva positiva, o d’ànim”, diu Martínez.

Segurament l’edat també hi té a veure amb el to de cançons com Estoy contigo, Diciembre, Intocables i Mi pequeño gran valiente, en què el pop acompanya temàtiques com l’Alzheimer, l’absència i la mort. “Hi ha històries molt dures o punyents, però la melodia lliga la història d’una manera que fa que la lletra, si més no, tingui un bocí d’esperança”, assegura Benegas, que de fet està sintetitzant el tarannà d’un grup que confia per sobre de totes les coses en el factor emocionant. “A cançons com Mi pequeño gran valiente, que és una mare o un pare acomiadant-se del fill, intentem donar-li una visió emocionant -diu San Martín-. Per això pensem que no és un disc necessàriament trist, sinó emocionant. És un matís petit però important”.

Una altra de les preocupacions de La Oreja de Van Gogh és la violència masclista. El tema el tracten a No vales más que yo, una balada austera en la instrumentació. “És que la cançó no demanava res més”, diu Martínez. “I saps per què? Doncs perquè aquí el silenci el fem servir com un element eixordador. Ens semblava massa obvi associar la ràbia amb el soroll”, afegeix San Martín, que mou el cap amb aprovació quan Benegas comenta que “tots els comportaments estan intoxicats pel masclisme”. “Jo sóc l’única dona entre quatre homes -diu Martínez- i en el grup no sento cap mena de masclisme, però no hi ha cap dubte que el masclisme està molt arrelat en la societat”.

Tot i el to melancòlic, El planeta imaginario també inclou peces més lluminoses, com ara Camino de tu corazón, que fins i tot mira d’homenatjar ritmes colombians. “La lletra parla una mica de tot el que hem descobert a Amèrica”, reconeix Martínez. I és que La Oreja de Van Gogh va ser un dels primers grups de pop espanyol que van tenir clar que calia fer les Amèriques, un espai que han recorregut en diferents gires, com la que faran l’any que ve pels Estats Units. “El primer cop que vam anar a Mèxic va ser una cura d’humilitat. Acabàvem de tocar a Barcelona davant de 60.000 persones, i de sobte arribem a Mèxic per fer un concert de tarda gratuït al Hard Rock Cafe. Hi havia vint persones i ens miraven com si la música els molestés, perquè no havien vingut a veure’ns”, recorda San Martín.

stats