La flor de la dignitat

BarcelonaLa María Dolores Pradera cantant era mans i ulls, serenor i contenció. Tenia la veu sempre a lloc, ferma, capaç d'hipnotitzar i transmetre una dignitat profunda. Veure-la, i sentir-la, cantant 'Se me olvidó otra vez' de Juan Gabriel era descobrir una altra cançó. Allà on altres trencaven la veu o aprofitaven per exagerar el dramatisme de l'amor que dol, ella abaixava el to per dir "que sólo yo te quise". I l'efecte era demolidor. María Dolores Pradera va fonamentar la seva carrera musical sobretot a partir del repertori de la cançó popular llatinoamericana, transitant el territori sagrat per on han passat altres gegants com Chabuca Granda. Podia haver sigut una més al servei d'aquell cançoner, però d'alguna manera va aconseguir sublimar el que ja era sublim.

Mor María Dolores Pradera als 93 anys

Pensem en 'Fina estampa' i 'La flor de la canela', dues obres mestres de Granda. No devia ser fàcil entomar-les tenint com a referent la cantant i compositora peruana, perquè una inflexió a destemps o un excés de personalitat podia malmetre-les, folkloritzar-les des del 'kitsch' o allunyar-les d'aquella poètica tan perfumada de Granda. Pradera va triar el camí més difícil però també el més coherent: fer-les seves sense trair-les i respectar el sentiment abocat en els versos d’unes cançons insòlites. 'Fina estampa', que Granda va dedicar al seu pare, és una declaració d'amor i admiració, i María Dolores Pradera la cantava amb un somriure discret i els ulls plens de llum; la convertia en una lloa a un tipus d'home que ja no existia, arrapada a l'alegre melancolia del vals peruà. Quan la interpretava en directe jugava amb les dinàmiques, deixava penjada una nota, marcava el ritme amb la mà i arribaves a pensar que estaves vivint en la cançó perfecta. Però aleshores la senties cantant 'La flor de la canela', l'elogi d’aquella dona que feia estremir la sendera, i descobries que era María Dolores Pradera qui vivia en la cançó perfecta, era la cançó perfecta.

"En tus ojos mal de amores y en tu boca una canción", deia d'ella Carlos Cano. I tenia raó, però la singularitat d'ella era una altra: la capacitat de cantar el sentiment més dolorós sense perdre les maneres, i tot i així no ser ni freda ni distant. Ni tan sols quan cantava els versos de l'argentina Marta Mendicute de la cançó 'A qué volver' queia en la temptació d'esquinçar-se pel dolor de l'absència; en comptes de refugiar-se en el crit, María Dolores Pradera escampava el vers final amb suavitat, amarada d'una tristesa infinita, serena i digna. Com al vals peruà 'El rosario de mi madre', una joia criolla de Mario Cavagnaro que ella cantava, sempre afinadíssima, gronxant el despit i el desamor amb fermesa i fugint d'un histrionisme que fins i tot seria comprensible però que ella defugia sempre.