“Fer cançons ha sigut la benzina de tots aquests anys”

BarcelonaLax’n’Busto havien decidit descansar una temporada un cop van acabar la gira del 30è aniversari del grup, el 4 de novembre del 2016 a la sala Razzmatazz de Barcelona. “Vam tancar una etapa”, recorda Jaume Piñol, bateria de la banda del Vendrell. Uns mesos després es feia oficial la marxa del vocalista Salva Racero, que deu anys abans havia substituït el cantant original del grup, Pemi Fortuny. Hi havia tres opcions: deixar-ho córrer, buscar un tercer vocalista o pensar amb imaginació, que és el que van fer. El resultat és el disc Polièdric (RGB, 2019), amb deu cançons noves, i una gira de cinc concerts que comença al Festival Strenes de Girona amb dues dates, 30 d’abril i 1 de maig, i que passarà per la Sala Barts de Barcelona dins del Festival Guitar BCN (10 de maig) i pel Teatre Fortuny de Reus (23 i 24 de maig). Per cert, adverteixen que són cinc concerts “improrrogables”.

La peculiaritat del disc i de la gira és que Lax’n’Busto no tindran un sol cantant, sinó set: Ernest Armengol (Sol Lagarto), Ramon Mirabet, Miquel Abras, Pol Fuentes, David Ros, Nerea Bassart i Pemi Fortuny, que torna a coincidir amb els seus antics companys de banda Jaume Piñol, Jesús Rovira, Pemi Rovirosa i Cristian Gómez Montenegro. “Ens feia molta mandra anar a buscar un tercer cantant per fer un disc i encarar una gira. No ens venia de gust. Per això hem volgut fer una cosa per disfrutar-la molt i no haver de casar-nos amb ningú per uns quants anys més”, explica Piñol. “No volíem repetir la mateixa història, perquè podria ser una mica pesat per al públic, sinó fer una cosa diferent. Amb complexitat? Sí. Gran? També, però sobretot diferent”, afegeix Rovira.

La complexitat és evident. Primer perquè havien d’aconseguir que set veus diferents s’integressin en la manera de fer de Lax’n’Busto, aquesta vegada amb la producció de Santos & Fluren. Una solució ha sigut triar “una majoria de veus d’homes i amb castanya”. “Ens agrada aquesta manera de cantar”, admeten. Tot i així, no és el mateix la teatralitat de Pol Fuentes que la trencadissa dramàtica de Miquel Abras, ni l’experiència lax’n’bustera de Pemi Fortuny que la joventut de Nerea Bassart, la guanyadora del concurs que va convocar el grup per completar la nòmina de vocalistes.

Tanmateix, tot plegat té sentit perquè la base són les cançons; o encara millor, la necessitat de fer cançons. “Fer cançons ha sigut la benzina de tots aquests anys. De fet, fins que no vam començar a tenir cançons noves no vam quedar al local d’assaig. I a partir d’aquí, i de pensar què en faríem, va sortir la idea dels cantants”, diu Rovirosa. “El millor és que a l’estudi les cançons les van fer grans els cantants, i ha sigut una experiència molt bonica”, afegeix Rovira.

En el procés d’assignar les cançons a les veus hi ha hagut de tot. Algunes estaven “teledirigides”, com El pitjor, que el grup li va fer cantar a Pol Fuentes. Altres cantants van poder decidir entre tres o quatre temes, i fins i tot n’hi ha que no hi són per problemes d’agenda o perquè “no s’han trobat còmodes amb la lletra o amb la música”. “Però els que hi són s’han sentit còmodes, fins al punt que cada cançó sembla feta per al vocalista que la canta”, explica Gómez Montenegro.

El directe... i després?

La complexitat va continuar després de l’enregistrament del disc per una raó de lògica conceptual. “A l’hora de portar-lo al directe, vam trobar que no tenia sentit si no ho fèiem amb els set cantants del disc, i a més havia de ser una cosa especial i irrepetible”, diu Piñol. I així serà. Evidentment, només amb les deu cançons de Polièdric no n’hi ha prou per omplir un concert. Aquí és on Lax’n’Busto juguen la carta Pemi Fortuny. “Farem més cançons en directe, i les cantaran ells. Però segur que el Pemi cantarà més cançons perquè té un paper dins del grup innegable històricament”, assegura Rovirosa. I després de la gira, què? El comiat? “Seguim tenint ganes de fer cançons”, conclou Rovirosa.