El model suec evidencia que la igualtat al cinema és possible

BarcelonaQuan l’any 2011 Anna Serner va arribar a la direcció de l’Institut Suec del Cinema, va trobar una dada escandalosa: només el 26% de les produccions estaven dirigides per dones. Avui a Catalunya la magnitud de l’escàndol té un percentatge aclaparador: el 15%. Però tornem a la realitat nòrdica. Serner, conscient que sense voluntat política no hi ha res a fer, va passar a l’acció. Es va proposar que la igualtat fos real, del 50%, i ho ha aconseguit amb unes polítiques que altres països, també Catalunya, volen imitar, tot i que aquí el departament de Cultura en temps de Santi Vila va tirar enrere la proposta de les quotes progressives (25% el 2017 i 40% el 2020) per concedir ajudes públiques a projectes liderats per dones.

“A Suècia teníem un problema amb la paritat, però també amb la qualitat. Ens emmirallàvem en Dinamarca, però les nostres pel·lícules eren mediocres”, va explicar ahir Serner a Barcelona. Convidada per l’Associació Dones Visuals, ha mantingut reunions a la conselleria de Cultura, l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament, i ahir va participar en una taula rodona a la seu de la SGAE titulada Igualtat per a un cinema de qualitat. “Per mi va ser fàcil: no estàvem contents amb la qualitat de les pel·lícules i no estàvem fent bé les coses en temes d’igualtat. I vaig fixar-me un objectiu: passar del 26% al 50% en tres anys”, explica. L’estratègia de Serner va passar per evitar la implantació de quotes, que mantenia com a “advertiment” si el sector cinematogràfic no s’avenia als canvis. “No em fan por les quotes, però jo volia parlar de la qualitat i la indústria ho va entendre, i també els festivals”, recorda. La qualitat s’avalua de diferents maneres, però n’hi ha una que a més afecta positivament l’autoestima nacional: els premis als festivals. Cap pel·lícula sueca havia guanyat la Palma d’Or de Canes des que ho havia fet La senyoreta Julie, d’Alf Sjöberg, el 1951. La mala ratxa la va trencar The square, de Ruben Östlund, el 2017. També han arribat nominacions als Oscars. Segons Serner, les dones han estimulat la qualitat de les pel·lícules dels homes: “Creix la qualitat global de la cinematografia sueca. Qui digui que la igualtat no millora la qualitat és que no vol veure les coses com són en realitat”.

“Necessitem referents”

Serner, que adverteix que “no ens hem de creure els discursos bonics que no van acompanyats d’acció”, va posar en marxa diferents mesures complementàries. D’una banda, finançar un arxiu online de dones cineastes, tant del passat com del present. “Necessitem referents”, afirma. Paral·lelament, va impulsar un programa de suport. “Vam escollir cinc cineastes per acompanyar-les en el camí per fer la segona pel·lícula. Cap dona es va presentar voluntàriament al curs, vaig haver de trucar-les perquè les dones no volen ser estigmatitzades i que la gent consideri que necessiten ajuda per tirar endavant les seves pel·lícules”, explica Serner, que per convèncer-les els va dir que si no hi participaven després no vinguessin a buscar-la. “Era important que aprofitessin aquesta eina”, assenyala. Se’n va sortir, esclar.

Per a Serner és fonamental capgirar dinàmiques industrials i tenir “una visió a llarg termini” perquè les polítiques impulsades per ella no siguin retirades per qui vingui després. També cal que “les dones tinguin més confiança”. “Quan una dona diu que vol ser directora, li diuen: «Estàs boja? I com ho faràs si tens fills?» I això no ajuda a fomentar la confiança en una mateixa. En canvi, a un home que vol ser director l’esperonen”, diu Serner.