MÚSICA

“Els músics catalans hem desaprofitat el so de cobla”

La Cobla Catalana dels Sons Essencials publica el disc 'Si són flors, floriran'

Quan Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat, 1954) va impulsar la Cobla Catalana dels Sons Essencials tenia clar “cap on volia anar, però no on arribaria”. D’això fa vuit anys, durant els quals han publicat quatre discos. L’últim és Si són flors, floriran (Discmedi, 2018) i representa la consolidació del que Casellas anomena “gèneres esporògens”, o l’aposta per inserir contrapàs, ball pla, rumba, jotes i rebatuts en un context pop i sempre amb un horitzó ben clar: “Un poble que no balla no serà mai lliure del tot”.

“Hem fet un disc pensant que som en un país normal, que no ho és ni molt menys -explica Casellas-. Si un divendres qualsevol a la nit entres en un bar de Rio de Janeiro i sona una samba, no et sorprendrà; et semblarà la cosa més natural i quotidiana. D’alguna manera, nosaltres estem fent ball pla o contrapàs no destinat a ser tocat a plaça o en un entorn de música tradicional evolucionada, sinó perquè soni en un bar musical mentre fas una cervesa, i qui en tingui ganes que es bellugui”.

L’exemple brasiler i d’altres com els de les músiques anglosaxones són models de diàleg i continuïtat en què la tradició segueix alimentant les músiques populars, que és el que a Catalunya no passa amb la mateixa intensitat, sobretot pel que fa al diàleg amb el so de cobla. “Qualsevol país del món que tingués una joia com la cobla l’hauria utilitzat més. Sempre he pensat que, en general, els músics catalans hem desaprofitat durant molt temps una joguina com aquesta”, assegura Casellas, que tanmateix reconeix la feina feta per la Dharma i Santi Arisa, i, des d’un altre punt de vista, per la Cobla Sant Jordi. De fet, ell mateix porta molt de temps treballant amb la tímbrica de la cobla. “La vaig posar en el món de la improvisació amb el projecte Transardània el 1987, i més tard en un context més gamberro amb La Principal de la Nit. I de vegades punxo una mena de house aborigen en què apareixen elements de cobla”, diu aquest músic que també és professor a l’Esmuc.

Pop i contrapàs

Precisament una alumna seva, l’Heura Gaya, és la cantant de la Cobla Catalana dels Sons Essencials. “L’Heura va ser la primera graduada en gralla de l’Esmuc -recorda Casellas-. Un dia, en un projecte didàctic, ella va cantar una rumba i vaig decidir incorporar-la al projecte. En aquest temps ha consolidat la veu, ha trobat la seva manera de cantar”. I es nota especialment en un disc com Si són flors, floriran, en què el grup, “sense deixar de ser un conjunt acústic i molt d’arrel en la sonoritat, és més pop rítmicament”.

Aquesta formulació pop no és cap renúncia al ball. “No som una orquestra de ball, però la música que fem és tota per ballar. La rumba tothom s’hi atreveix, a ballar-la. I amb el contrapàs també acabaries bellugant-te”, diu Casellas, que explica que quan entra el públic hi ha persones d’origen magribí que “de seguida que senten el contrapàs ja són a casa, perquè rítmicament s’acosta molt a la música que ells farien”.

El disc nou de la Cobla Catalana dels Sons Essencials arriba dos anys després de L’Aloja (2016) i és fill del seu temps, també temàticament. Cançons com El serpent de la ciutat i Si el Papus ve “estan avançant el que ha passat amb Vox”, i també s’hi escola la realitat present del país. “Sempre partim d’idees com l’amor, el desamor, l’ecologia, un món millor. També havíem tocat la llibertat d’expressió i el dret a decidir d’una manera molt universal, però és que últimament tot el que està passant t’acaba influint”, diu Casellas. La prova d’això és la peça que obre el disc, la rumba D’Europa vinc.