El moviment de Bildu

La millor manera de buscar complicitats internes i externes és exercir-les

La diputada dels abertzales Mertxe Aizpurua als passadissos del Congrés. / MARISCAL / EFE

En l'última votació de l’estat d’alarma va saltar la banca, en aquest cas literalment, quan es va fer públic un pacte firmat pel PSOE, el grup confederal d’UP i les confluències i Bildu. El document, amb els logotips de les tres formacions, suposava la fi de l’aïllament de l'esquerra abertzale i l’adquisició en aquell moment d’una nova centralitat absoluta. Un pas de gegant per a ella. Hi havia raons de sobres: l’acord contenia la derogació de la reforma laboral del PP abans de la finalització de les mesures extraordinàries pel covid-19 (és a dir, que no es pugui utilitzar aquesta reforma laboral per facilitar l’acomiadament i la rebaixa de les condicions dels treballadors i treballadores), que les inversions de les entitats locals de tot l’Estat per pal·liar els efectes econòmics i socials de la crisi no computin en la regla de despesa, una regla que, a més, en cap cas s’aplicaria a la comunitat autònoma basca i la comunitat foral de Navarra. Tot això a canvi d’una abstenció de cinc diputats.

L’alarma es va estendre pels cenacles dels grans poders. La CEOE trucava a la que sembla que és la “seva” ministra –seva i de la tecnocràcia de la UE–, Nadia Calviño. I com a producte d’aquesta pressió, a la nit la Moncloa feia pública una nota aclarint que no derogaria integralment la reforma laboral, sinó “només” la limitació temporal dels convenis –que deixava indefensos els treballadors quan els convenis dequeien i encara no se n’havia negociat un de nou–, la possibilitat d’acomiadament per baixa per malaltia o la prioritat dels convenis d’empresa sobre els sectorials; i que, a més, deixaria incòlumes els acords referits als municipis, al País Basc i Navarra. L'endemà Calviño insistia davant del Cercle d’Economia que la reforma laboral no s’havia de tocar. Deia que això generava “inseguretat jurídica” i assegurava: “Els contribuents ens paguen per solucionar problemes i no pas per crear-los". Una afirmació que no deixava gaire clar si considerava que els polítics treballen per als contribuents de la CEOE. En tot cas, la patronal no quedava satisfeta i anunciava que trencava el diàleg social, cosa improbable perquè en realitat els més interessats en ser a la taula de negociació són ells. Pablo Iglesias, per la seva banda, afirmava que pacta sunt servanda (el que s'ha pactat obliga) i es mostrava encara més apassionat que la mateixa Bildu exigint el compliment integral del pacte –en realitat, la derogació total en un sol decret és complexa, tal com ja havia apuntat la ministra de Treball, Yolanda Díaz–. Establia així en viu i en directe el que la politòloga Gemma Ubasart ha anomenat “triangulació progressista i plurinacional”, una triangulació en què els elements més favorables al canvi es retroalimentarien. Per a Bildu, en tot cas, el missatge era clar, i el tuitejava Arnaldo Otegi: "Quan Bildu és decisiu millora la vida de la gent. Vull enviar una salutació a tota la classe treballadora de l'estat espanyol. El que ens uneix a la classe treballadora espanyola no és la pertinença a una mateixa nació, sinó a una mateixa classe".

La política és en gran part moviment, i no una mena de reedició constant i sobreactuada d'una 'The Clone Wars' legitimista

Mentre tot això passava, en una part de l'opinió política catalana, acostumada a veure tot el que passa al món a partir de criteris explicatius interns, s’estenien comentaris saberuts i amb un cert to condescendent que venien a explicar a l’esquerra abertzale que no s'ha de fiar de l’Estat. A l’esquerra abertzale explicar-li que... encara deuen riure ara. Amb el seu moviment, Bildu havia aconseguit d'un sol cop posar-se al centre del combat polític de tot l’Estat. La formació abertzale sabia que aquesta era precisament la millor manera d’arribar a una part de les classes populars del seu país i de forçar el canvi polític en l’actual correlació de forces al Congrés i al govern central. En aquest sentit, malgrat compartir amb el PNB un projecte polític per a Euskadi que té com a horitzó la construcció de la seva sobirania en una relació de tall confederal amb Espanya, Bildu és la principal alternativa a la dreta nacionalista basca, i amb aquest moviment es mostrava com una força política que podia esdevenir tan central com ella, i això just abans de les eleccions basques del juliol. De fet, si el PNB estava acostumat a presentar-se com una força útil, però en la demanda de grans infraestructures i acords econòmics, ara Bildu aconseguia una millora de les condicions laborals de tots els treballadors d’Espanya, sabent que la millor manera de buscar complicitats internes i externes és exercir-les, amb l'objectiu d'assolir també el propi projecte de sobirania. Certament, la política espanyola està en una nova fase d’alt voltatge en la qual les contradiccions i tensions poden ser moltes, però és dubtós que, per molts comentaris condescendents que es puguin fer, Bildu abandoni aquesta línia política. La política és en gran part moviment, i no una mena de reedició constant i sobreactuada d'una The Clone Wars legitimista.