Pactes de la Moncloa 'reloaded'?

Retallar salaris i drets ha estat la recepta des dels noranta fins ara i no ha servit de res

Palau de la Moncloa, 25 d'octubre de 1977: d'esquerra a dreta, Enrique Tierno Galván, Santiago Carrillo, Josep Maria Triginer, Joan Raventós, Felipe González, Juan Ajuriaguerra, Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Miguel Roca i Leopoldo Calvo Sotelo. EFE / Mondelo

Escrivia Marx a l’inici d' El 18 de brumari de Lluís Bonaparte que “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius”, i reblava unes poques pàgines més endavant que “La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts enterrin els seus morts, per cobrar consciència del seu propi contingut”. Fora d’aquest dramatisme històric –Marx s’enfrontava a la realitat d’una revolució inconclusa que havia finit amb un cop d’estat–, el cert és que intentar llegir la situació actual amb metàfores de la Transició a voltes pot encobrir, més que descobrir, tant les realitats passades com les presents i futures. Malgrat que el període de la Transició segueix establint l’origen del nostre sistema polític –com a narrativa, com a història és una altra cosa–, el cert és que cada cop serveix menys per explicar-lo, i el que és segur és que les seves metàfores consensuals difícilment poden descriure la situació actual. No és només que hagin perdut tota efectivitat per a un públic cada cop més ampli, és que, si aquella situació ja no tenia res a veure amb la crisi de 2008, quan precisament la narrativa de la Transició es va començar a esquerdar, encara té menys similituds amb l’actual.

Els Pactes de la Moncloa firmats el 1977 no formen part de cap “miracle” espanyol sinó de l’intent d’aconseguir un gran pacte econòmic i social obviant els agents socials

Els Pactes de la Moncloa, presentats com una de les màximes realitzacions de la Transició –amb influències provinents del laboratori italià–, en realitat formen part d’una història molt més àmplia i gens exitosa. En un moment en què a Europa s’estava trencant el pacte social de la postguerra a partir del qual s’havia articulat l’estat del benestar, les esquerres majoritàries van intentar refer-lo enmig de la crisi econòmica. Tanmateix, això els va portar a moderar-se i contenir-se just quan les elits s’estaven radicalitzant cap a noves posicions de dretes. Quan el neoliberalisme iniciava el seu camí des de la marginalitat acadèmica i política cap a l’hegemonia –concessió del premi Nobel d’economia a Milton Friedman el 1976– i naixia la revolució neoconservadora que tingué en Thatcher i Reagan els seus principals paladins, una part de les esquerres intentaven aturar aquesta deriva apel·lant a la moderació i no al conflicte. La primera versió d'aquest moviment, i en realitat la més clarament progressista, va provenir no d’Itàlia sinó de la Gran Bretanya. Allà els líders sindicals, i d'una manera assenyalada el poderós dirigent del Sindicat General de Treballadors del Transport Jack Jones, que havien tombat el govern conservador, van proposar al nou govern laborista de 1974 un nou “contracte social”. A canvi d’acceptar una moderació salarial esglaonada, es pactava una igualació dels salaris, cosa que afavoria les rendes més baixes, i més inversió social. Aquesta proposta es va transmutar en diverses versions en diferents països d’Europa, aterrant en el cas italià en el debat plantejat pel Partit Comunista Italià sobre l’austerità, entesa com una sortida del capitalisme consumista i una via per assolir un compromís històric amb la democràcia cristiana que permetés l’accés del comunisme al poder. Això va portar a l’oferiment, de nou, d’un pacte, concretat en l’Accordo Programmatico del 4 de juliol de 1977 entre els partits de tot l’arc parlamentari, en què s’intercanviava moderació salarial per inversions i estabilitat política. L’intent britànic va acabar amb el que es va conèixer com l’Hivern del Descontentament de 1979 i amb la derrota de les esquerres: dels acords se n'havia complert només la part de la contenció salarial. En el cas d’Itàlia, el PCI va perdre aquell mateix any 1,5 milions de vots. Posteriorment, a la dècada dels vuitanta, els últims socialdemòcrates es convertirien en els primers social-liberals, i a la dels noranta Margaret Thatcher afirmaria amb tranquil·litat allò que la seva millor herència era “Tony Blair i el nou laborisme”.

L’augment substancial d’inversió en sanitat i educació no va arribar realment fins a la vaga general del 14 de desembre de 1988

En aquest marc, els Pactes de la Moncloa firmats l’octubre de 1977 no formen part de cap “miracle” espanyol, sinó de l’intent d’aconseguir un gran pacte econòmic i social obviant, precisament, els agents socials, ja que va ser un pacte exclusivament entre partits polítics al qual els sindicats no van ser invitats. A banda dels “oferiments” polítics del pacte en forma de llibertats, tot i que en realitat ja havien quedat prou clars amb els resultats de les eleccions del juny de 1977, o de les reformes fiscals que s’havien de fer sí o sí per evitar la fallida de l’Estat, bàsicament el pacte va versar i es va aplicar sobre dos àmbits: acabar amb la inflació, que el juliol de 1977 havia arribat al 30%, i millorar la balança de pagaments, que era absolutament negativa. Per fer això es va acordar una desacceleració monetària conjuntament amb una devaluació de la pesseta i, sobretot, la contenció salarial. El resultat va ser una caiguda dels salaris reals de 1978 a 1986 i un augment de la taxa d’atur, que va passar del 5,32% el 1977 al 8,79% el 1979, fins a arribar al 21,12% el 1986. Certament, va haver-hi una expansió de la recaptació de l’Estat, que va servir per finançar bàsicament una Seguretat Social amb una càrrega cada cop més gran. De fet, l’augment substancial d’inversió en sanitat i educació no va arribar realment fins a la vaga general del 14 de desembre de 1988 (per cert, un augment al qual els neoliberals van responsabilitzar de la crisi de 1993; ja se sap: la culpa sempre és dels drets que salven vides). Santiago Carrillo, entusiasta d’aquells pactes, explicava que eren pràcticament un pas cap al socialisme dins d’una estratègia d’aquells anys que s’anomenava eurocomunisme, però la realitat era tota una altra. Com també ho és ara. Ni la crisi de 2008 ni l’actual tenen res a veure amb un creixement accelerat de cap inflació -de fet, en alguns moments hem estat a punt d’entrar en una crisi de deflació-, i retallar salaris i drets ha estat una recepta universal des dels anys noranta fins ara. Una recepta que no ha servit de res. Si el que es vol és una altra cosa, hi ha metàfores millors.