(La) cultura catalana a debat

Estem en un moment en què el debat cultural hauria de tornar a estar al centre

(La) cultura catalana a debat / GETTY

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

Els motius pels quals aquest debat no va ser publicat en el seu moment poden ser diversos. L’efecte del Maig Francès, que va portar a la radicalització d’alguns dels components d’aquell singular grup, la possibilitat que alguns dels protagonistes no haguessin quedat del tot satisfets amb el resultat d’aquella conversa (la insatisfacció i l'ansietat són sentiments sempre presents en tot debat sobre [la] cultura catalana) o, per motius més prosaics, la situació de crisi a la qual hagué de fer front Edicions 62, que era qui havia de fer-ne l’edició. Era, tanmateix, un debat important, ja que, més enllà dels seus continguts concrets, que ara no desvelaré, no es referia a la resistència d’una cultura, sinó al seu present i futur. L’estat de prostració en què havia quedat després de la derrota del 1939 i el necessari resistencialisme subsegüent havien quedat ja enrere. Malgrat trobar-se encara al bell mig d’una de les dictadures més ferotges del segle XX europeu, la cultura catalana i el mateix catalanisme havien aconseguit no només sobreviure, sinó esdevenir de nou el riu de foc de l’articulació del país.

Els motius que han portat finalment l'editorial L'Avenç a publicar-ho ara sota el títol Debat sobre [la] cultura catalana, més enllà d'haver pogut accedir al mecanoscrit que va resultar de la gravació, segurament responen al que assenyala Jordi Cerdà en el seu suggerent pròleg: “Les cultures han hagut de mostrar-se de manera periòdica afectades per canvis que han estat entomats com a desafiaments col·lectius”. Un fil que probablement connecta, amb totes les diferències, aquell passat amb el nostre present. Una mostra d’això és que la publicació del llibre va suscitar ràpidament la convocatòria d’un nou debat sobre (la) cultura catalana al CCCB. En aquest cas les participants foren quatre catalanes, Maria Bohigas, Najat El Hachmi, Àngels Margarit i Simona Škrabec, i una mallorquina, Mercè Picornell. No és que el 1967 no hi hagués dones per protagonitzar aquest debat –dones com Maria Aurèlia Capmany o Teresa Pàmies–, és que probablement hi havia problemes masculins que ara estan precàriament en camí de ser superats. En aquesta interessant trobada al CCCB, on es va desplegar una anàlisi duríssima de les polítiques públiques en el camp de la cultura catalana, era Mercè Picornell qui connectava el passat amb el present i el futur a l'afirmar que estem en un “moment obert, un moment de crisi, això s’assembla a l’any 67”. I és cert. Estem en un moment en què el debat cultural hauria de tornar a estar en el centre, per no viure només de passat, sinó també de present i futur.

La cultura no és una realitat que existeixi de forma estàtica, sinó una construcció incessant que ens fa autoreconeixibles

Som un país petit i estem acostumats a enredar-nos molt en nosaltres mateixos. Tanmateix, tan sols comptant el Principat, un de cada mil humans al planeta Terra és català. Tampoc és tan poc. Alhora aquest tros de terra que sembla que ha fet realitat el somni de Gabriel Alomar, que de ben segur ell mai va imaginar exactament així, de la Catalunya Ciutat, donat el creixement urbà en una jerarquia que es distribueix pel territori amb una gran intensitat de fluxos entre les diverses realitats urbanes, i aquestes i les rurals, ha de poder construir-se com una nació xarxa. Tant en la seva articulació interna com en la realitat que tenim el món dins de Catalunya i l’horitzó de Catalunya no pot ser altre que el món. Amb el canvi de mil·lenni hem passat del famós “Som 6 milions” a ser-ne 7,5, en un canvi tan sols equiparable al viscut amb les migracions dels anys seixanta. Un 17% de la població catalana actual ha nascut fora de l'Estat, percentatge que és superior al dels EUA, França o el Regne Unit. Aquesta realitat, a més, s’ha distribuït territorialment per tot el país, ja que tan sols 8 municipis de Catalunya no l’han viscut. Si als setanta això va provocar un debat central sobre el mateix concepte de catalanitat i la realitat d’un país que era, efectivament, nou, en el nostre present aquest debat no ha estat nuclear de la configuració de la Catalunya del segle XXI. Aquest és tan sols un exemple d’un món que ha canviat radicalment de base i on aquesta comunitat imaginada que és Catalunya, en el sentit que donava Benedict Anderson a les construccions nacionals, no ha fet del debat cultural i la cultura el centre del que l’explica com a país.

Hem viscut un període amb una forta utilització política de la cultura, que no és exactament el mateix que una cultura que polititzi, perquè, en realitat, de la mateixa manera que el país, la cultura s’ha donat a vegades per descomptada. La cultura no és una realitat que existeixi de forma estàtica, sinó una construcció incessant que ens fa autoreconeixibles. Tot això amb el manteniment, com afirma Maria Bohigas, d’una actitud en què s’ha confós l’autocrítica cultural amb un atac a la pròpia cultura catalana i al país. En un moment en què, a més, tal com afirma Najat El Hachmi, la crisi i les polítiques culturals han accentuat el caràcter de classe de la mateixa creació cultural, expulsant-ne sectors sencers de la població. Falta, en aquest sentit, l'articulació d’un gran espai de diàleg, debat i establiment d’agendes de (la) cultura catalana.

Entre el 1975 i el 1977 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, amb més de 1.500 entitats adherides i 12.000 participants, de forma distribuïda pel conjunt del territori. Potser caldria retornar a l’articulació d’un nou Congrés de Cultura Catalana per al conjunt dels Països Catalans, assumint la nostra heterogeneïtat cultural, social i ideològica. La cultura catalana no s’explica sense el País Valencià o les Illes, tampoc sense la Catalunya Nord, on el teló d’acer que aplica l’existència d’un estat diferenciat s’ha fet notar històricament. Som un país amb ansietat de cultura, perquè la cultura explica tant el que s’és com el que no s’és i, encara més important, el que es desitja ser en un context que històricament ha estat hostil. Al cap i a la fi la cultura constitueix l’espai de la nostra comunitat imaginada, sense pràcticament res més que la defineixi. Saber quina és i quina ha de ser la Catalunya del segle XXI mereix un nou Congrés de Cultura Catalana.