El mirall del coronavirus

Les crisis són un mirall sobre la nostra societat, sobre les seves prioritats i els seus valors

Personal sanitari a l'hospital Germans Trias, a Badalona, a la zona d'aïllament on es troben els pacients amb coronavirus. / CRISTINA CALDERER

Un virus ha aconseguit coses inaudites. Per primer cop els partits de la lliga de futbol s'han aturat, per primer cop se suspendran les Falles de València, per primer cop s’aplica un cordó sanitari als diputats de Vox. Però, poca broma, segons anuncia el Banc Central Europeu, en boca de la inesgotable Christine Lagarde, correm el perill de tornar a la crisi de 2008. També, de la mateixa manera que en aquell no tan llunyà 2008, hi ha qui veu noves oportunitats en la crisi del coronavirus: millorar els sistemes de teletreball, produir models de decreixement o, fins i tot, abaixar impostos i facilitar acomiadaments. Tot això per un virus; coronat sí, però virus al cap i a la fi.

La pesta negra europea del segle XIV, sense dubte una de les epidèmies més greus de la història de la humanitat, va buidar els camps d’Europa i, paradoxalment, això va permetre iniciar un nou cicle agrícola i ramader que augmentà exponencialment la productivitat de la terra. La conquesta, que no descobriment, de l'Amèrica Llatina va tenir un moment clau en la derrota de l’Imperi Asteca el 1521, que en part s’explica per la introducció d’epidèmies portades d’Europa. Sense les grans epidèmies potser, només potser, la història de la humanitat hauria estat diferent, però en les grans epidèmies històriques la mortaldat no tenia parangó amb la que estem afrontant actualment. L’epidèmia de tifus que visqué l’Atenes de Tucídides al segle V aC la deixà absolutament delmada, la de verola que visqué l’Imperi Romà al segle II va portar un 30% de mortalitat, la pesta bubònica del segle VI va matar 300.000 habitants de Constantinoble. La mateixa pesta negra del segle XIV ja mencionada va acabar amb un terç de tots els pobladors d’Europa, de la mateixa manera que la fi de l’Imperi Asteca significà la desaparició de més de vint milions de persones en poc més de quaranta anys. No cal anar tan lluny. A la República Democràtica del Congo aquest mateix any han mort més de 6.000 persones en una epidèmia de xarampió, a l’estat espanyol l’any passat van morir 6.300 persones de grip. Ara mateix, per la pandèmia de coronavirus comptabilitzem a tot l’Estat 84 morts, a Catalunya 6. Tota mort és tràgica, però l’emergència que estem vivint en aquests moments l’hem de buscar més enllà dels morts que ha provocat aquesta ja pandèmia, segons l’OMS.

Tota mort és tràgica, però l’emergència que estem vivint en aquests moments l’hem de buscar més enllà dels morts que ha provocat aquesta ja pandèmia

No sé si tota crisi és una oportunitat, però sí que sé que és un mirall que ens retorna una imatge més real de nosaltres mateixos, a voltes no més bella, però sí més veritable. En aquest sentit, el coronavirus som nosaltres. Si estem a punt d’entrar en crisi econòmica no és pel coronavirus, sinó pel fet que en realitat vivim una economia on s’han prioritzat els grans fluxos econòmics per sobre les infraestructures, els drets i la població. De fet, malgrat que es parli de baixades de tipus d’interès, exempcions fiscals i injeccions de liquiditat, aquesta no és la crisi de 2008. La gent no ha deixat de viatjar per falta de crèdit, ho ha fet perquè s’ha limitat la mobilitat de la població; les empreses no tenen problemes greus per falta de liquiditat, sinó perquè no els arriben els components, ja que la població que els havia de fabricar o transportar està o ha estat en quarantena. De la mateixa manera, el perill del coronavirus no rau en la mortalitat directa que provoca, sinó en el fet que encara no tenim vacuna i que, a partir de la seva ràpida expansió, es pugui produir un bloqueig sanitari. El personal sanitari, com la resta de personal dedicat a servir la població, certament són herois i heroïnes als quals es va demanar a partir de 2010-2011 –recordem aquell infame lema que es va difondre des de la Generalitat– “fer més amb menys”, ja que “menys és més”. Menys sempre és menys.

Davant la crisi actual, tal com ha dit fins i tot l’FMI, cal que la iniciativa política vagi destinada bàsicament a dotar el sector sanitari de recursos suficients per fer front a la situació i a dotar de cobertura una població a la qual probablement s’acabarà demanant sacrificis més grans davant l’epidèmia actual. La Unió Europea ha d’acabar amb les restriccions de despesa sobre polítiques d’inversió pública, com també ens hem de saltar d’una vegada la cotilla de la llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera de 2012. Als herois i heroïnes del sistema sanitari se’ls ha de protegir, però també, i sobretot, se’ls ha de dotar de tots els recursos sanitaris. Les crisis són un mirall sobre la nostra societat, sobre les seves prioritats i els seus valors, i si el 2008 es va rescatar els bancs, cal que aquesta vegada es rescati les persones.