ESPÈCIE PROTEGIDA

Adeu, Pau

Aquest és l’últim article que li dedico a Pau López. Els anteriors han estat per elogiar-lo i defensar-lo. El vaig elogiar quan molts pericos el criticaven aquella temporada de trist record en què va acabar com a porter més golejat de la Lliga. Era massa jove i el context no ajudava, però ja es veia que era un gran porter de futur. També ens va tocar defensar-lo quan va fer una trepitjada tan inadequada com inofensiva. Una trepitjada irreverent, va violentar (ell, pobre profà) material sagrat. Li van dir de tot. M’agradaria que Pau recordés aquells dies. Però el futbol és un negoci i una professió. I les declaracions d’amor etern formen part d’un autoengany col·lectiu. Els compromisos són fills dels interessos. Això sí: hi ha expressions d’agraïment que permeten distingir categories morals. Per exemple, Kiko Casilla, trobant-se en una situació similar a la de Pau (amb la diferència que l’oferta que tenia era del Real Madrid) va renovar amb l’Espanyol per garantir que, en marxar, deixaria un ingrés al club que li havia donat l’oportunitat de debutar a Primera Divisió. Pau, en canvi, per acabar a un club comparable a l’Espanyol (el Betis, quin gran èxit, noi), porta mesos jugant a les mitges veritats i negant l’evidència.

Fa anys que no estableixo gaire vincle sentimental amb els jugadors del meu club. Em reservo els meus amors per a altres àmbits de la vida. Des que Dani Solsona va marxar a València cap jugador té la capacitat de donar-me un disgust. Penso que, a partir dels catorze anys, és un signe de salut mental i maduresa. Però amb la marxa de Pau l’Espanyol perd qui estava cridat a ser el seu porter durant molts anys. Ara mateix no és una pèrdua greu: Diego López és millor. Però d’aquí dos anys el club s’haurà de gastar més diners dels que hauria costat mantenir Pau per, segurament, tenir un porter de nivell inferior. Perquè per molt que Pau no sigui agraït, per molt que puguem fer broma del gran creixement que suposa fitxar pel Betis i per molt contents que estiguem amb Diego, qui ha gestionat malament aquesta no renovació és el club. Una mala gestió que, amb criteris empresarials, suposa la pèrdua d’una actiu valuós sense generar cap ingrés. Podem estar enfadats amb Pau. Però a ell no li hem d’exigir ni intel·ligència, ni compromís, ni responsabilitat. A qui hem de demanar responsabilitats és al club. I cada cop tinc més clar que si Òscar Perarnau no vol que es repeteixin ni que l’esquitxin les males gestions -i les declaracions inoportunes- de Lardín, s’ha de prendre una decisió dràstica.