Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Anar al camp o no anar-hi

Aquest país nostre que tant presumeix d’estimar els seus poetes també sap menysprear-los. Com fa aquest 2015 oblidant els 25 anys de la mort d’un dels més grans: Jaime Gil de Biedma. El poeta, que ens va ensenyar que envellir i morir era l’únic argument d’aquesta vida absurda, va escriure poc. Quan li preguntaven per què havia deixat d’escriure poesia tan aviat, una de les seves respostes era que la pregunta havia de ser per què va escriure.

Aquesta resposta és la que sempre em ve al cap quan ens plantegem per què la gent no va al camp: el que realment necessita explicació és per què algun cop s’hi va anar. Si el més normal és no anar-hi. Ni al de l’Espanyol ni a cap. Hi ha poques activitats en què la relació entre l’esforç que requereixen i la satisfacció que produeixen sigui tan desequilibrada. El temps destinat als desplaçaments dobla el de l’activitat mateixa, les possibilitats de tenir una experiència positiva són -especialment en casos com l’Espanyol- baixes, pots patir abraçades -en el millor dels casos- de gent que en un altre context ni miraries… Tot plegat -i podria seguir-, arguments per quedar-se a casa. Però malgrat tot, els que no acostumem a fallar no entenem què passa. Perquè aquesta mirada meva tant des del sentit comú no té res a veure amb la passió i la irracionalitat que ens mou a destinar una quarta part del cap de setmana a veure 22 joves corrent darrere una pilota.

Si aterrem una mica i analitzem les causes de la davallada d’espectadors al Power8 anem, en primer lloc, a les obvietats: els horaris més absurds, la Lliga més previsible, una llarga època de temporades mediocres, l’efecte novetat del nou estadi amortitzat... Factors contra els quals no es pot lluitar, només es poden minimitzar. És precisament des d’aquesta mirada tan escèptica -per no dir pessimista- que valoro de manera especial les iniciatives que està duent a terme el club des de l’àrea social. Moltes d’elles inspirades en les propostes de Futur Espanyol, un think tank de pericos que dediquen hores, esforç i talent per fer possible el que el seu nom indica: un futur per a l’Espanyol.

Però més enllà d’enriquir l’experiència d’anar al camp -molt important- hi ha dos factors centrals per aconseguir que la gent hi vagi. En primer lloc, la mobilitat: ens hem de fer amics de l’Ajuntament de Cornellà i de la seva guàrdia urbana. I finalment, però el més important de tot: jugar bé, jugar-nos-hi coses, tenir ambició, guanyar títols. És l’únic argument de l’obra.

Històries de superació esportiva