Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Ànims, Johan!

Tots hem tingut, tenim o tindrem càncer. Perquè la maleïda malaltia ens ha atacat directament o perquè ho ha fet a qui més estimem. A molts ens ha atacat per diferents flancs. Ara s’ha fet públic que a Johan Cruyff també: té càncer de pulmó.

Cruyff és l’únic mite barcelonista que mereix tota la meva admiració. Per un talent que transcendeix l’habilitat futbolística. Com a futbolista era molt bo, però no el millor de la història. De fet, ser el millor jugant a futbol té un mèrit molt relatiu. O, si més no, un mèrit que no em genera admiració profunda. Cruyff sí: perquè és radicalment intel·ligent. En tots els àmbits, però des del pensar futbolísticament. Amb un llenguatge propi aplicat al món. Com un artista. No és un estudiós obsessiu del futbol a qui li agrada la poesia i queda sempre molt bé. Té una mirada pròpia que va més enllà de la comprensió o la interpretació de la realitat: una mirada que construeix realitat.

A principis dels anys 80, Johan Cruyff va estar a punt de fitxar per l’Espanyol. Sembla que l’acord era absolut: no hauria estat el primer cop que acollíem un veterà il·lustre (Kubala, Di Stéfano). Els millors només els podem tenir al principi de la seva carrera o al final. Veiem detalls del que seran o gaudim d’espurnes de la qualitat que van tenir. Però Cruyff no va poder ser. Sempre s’ha dit que Joan Gaspart li va donar una amenaçadora informació: si fitxes per l’Espanyol mai podràs tornar al Barça. Estava escrit que Cruyff havia de tornar al club blaugrana. Segurament, tot i el breu pas per l’Espanyol, ho hauria fet. En tot cas, però, va fitxar pel Llevant. Anys més tard, qui va vestir la samarreta blanc-i-blava va ser el seu fill Jordi. No era el mateix. Però no en tenim cap queixa. D’aquella època recordo algun altre jugador que va creuar la Diagonal de qui no podem dir el mateix.

Avui toca el Rayo. Ho sé. Però només és un partit de futbol. I en divendres. Cruyff forma part de la meva vida. Per aquell 5-2. Per aquells derbis en què Fernando Molinos se li enganxava com una paparra fins a avorrir-lo. Tinc una imatge -potser inventada- d’ells dos molt junts, ben lluny d’on era la pilota. Cruyff se n’havia allunyat per evidenciar l’absurd: ¿fins aquí també em segueixes?

El càncer de Cruyff em fa pensar en el que es va endur el meu pare. També en dos grans amics, el Wifredo i el Carles. Escric sobre Cruyff sense deixar de pensar en ells. Per dir-los que els estimo i que se’n sortiran. Per a ells són, molt especialment, aquests ànims que també envio a Johan Cruyff.

Històries de superació esportiva