Aprendre dels encerts
Som un club petit i hem de buscar alegries sota les pedres. De vegades les trobem en la sana rivalitat i la desgràcia aliena, i d’altres en el record. Aquesta setmana n’hem tingut de tots dos tipus. Hem vist amb un somriure sota el nas que ja no som els únics a qui els remunten tres gols a Europa. Hem celebrat l’últim cop que vam aixecar un títol: dotze anys d’aquella Copa en què vam golejar el Saragossa. L’únic cop que he vist en directe com el meu equip era campió. Desgràcies alienes, records i petites espurnes de felicitat. Un bagatge pobre. Però som l’Espanyol: la passió de la resistència, més que no pas la satisfacció per la victòria; l’alegria de les petites coses.
El somriure sota el nas i el record d’aquell equip dels tres taurons (De la Peña, Tamudo, Luis Garcia) amb els miracles de Coro, amb l’enyorat Dani Jarque, el compromís de Moisés i Pandiani, els carismàtics Kameni i Zabaleta, ens ajuden a passar unes setmanes un punt avorrides. Però el nostre present és aquesta realitat avorrida: l’evasió romana o l’enyorança d’un temps millor són només placebos. Agradables, però sense efectes pràctics.
La realitat és un nova derrota al camp del València. On vam jugar com mai i vam perdre com sempre. On vam patir errades arbitrals com sempre. I on es va constatar que, a vegades, els que no en sabem de futbol tenim més raó que els que en saben. O, per ser més modestos, que fer les coses amb un cert sentit (comú) dona bons resultats. Confiem que Quique hagi pres nota d’algun dels seus encerts a Mestalla.
Primer: tot i que no va fer el seu millor partit, Marc Navarro és el millor lateral dret de la plantilla. Per tant, ha de ser titular. Segon: Sergi Darder -un dels nostres tres millors jugadors- ha de jugar al seu lloc: al doble pivot. Si ho fa, i està ben acompanyat, brilla com ho va fer contra el València. Tercer: Óscar Melendo desequilibra i dona profunditat. Li falta madurar, encara està tendre. Però necessita continuïtat: jugar de titular aquests últims partits de Lliga seria un acte de justícia cap a ell i un gran bé per al present i, sobretot, per al futur del club. Quart: Mario Hermoso és el central que -amb permís de David López- treu més bé la pilota jugada des de darrere. Ningú en tota la plantilla fa les seves passades llargues. Mereix recuperar protagonisme.
Quatre decisions que haurien de tenir continuïtat a Getafe. Quatre “Jo ja ho deia” als quals espero afegir-hi el cinquè quan Quique decideixi donar una nova oportunitat a Marc Roca.
