ESPÈCIE PROTEGIDA

Aquest any sí, no?

Un cop més, toca fer pedagogia. Als meus lectors pericos no els cal. Però molts dels que no ho són encara no ho veuen clar. Cap problema. Soc la reencarnació de Job (el profeta, no l’exfutbolista de l’Espanyol). No hi ha cap seguidor de l’Espanyol que no desitgi amb totes les ganes del món guanyar el partit de demà contra el Reial Madrid. No només això: guanyar el Madrid és una de les alegries més grans que ens pot donar l’equip. Perquè és molt difícil, perquè ens mantindria en zona Champions i perquè per a la majoria de nosaltres és un club molt antipàtic. Tot i que culers i merengues ho pensen (en una de les seves moltes coincidències), els enemics dels meus enemics no són els meus amics.

Aquest any arribem al Bernabéu amb un optimisme fonamentat. Òbviament, tenim poques possibilitats de treure algun punt. Tan poques com la gran majoria dels equips que el visiten. De fet, menys de les que tenia la Roma, que dimecres en va sortir golejada. Però, tot i això, en l’ambient es respira un cert optimisme. Perquè confiem en l’equip, perquè Rubi ens ha omplert d’il·lusió, perquè estem convençuts que el nostre nou guia té tantes ganes com nosaltres de guanyar el partit. I, per tant, fa dies que l’imagina. La seva convicció és la nostra. El seu talent, la nostra esperança. Perquè l’Espanyol guanyi el Reial Madrid cal que coincideixin quatre factors. Primer, un bon pla (ben pensat i ben executat). Segon, que els catorze jugadors que surtin rendeixin per sobre les seves possibilitats. Aquests dos els tenim gairebé garantits. Però no són suficients. També necessitem que al Madrid no li surti un gran partit. Aquí, el calendari hi ajuda. I quart, però molt important, sort. Les probabilitats comencen a jugar a favor (cada dia estem més a prop de guanyar al Bernabéu). I no descarto que Rubi, tan virtuós com és, també tingui una flor on toca.

La setmana del partit contra el Madrid és una mica estranya. De manera màgica encens la ràdio i enganxes entrevistes amb jugadors de l’Espanyol. Fins i tot escoltes paraules d’ànim i, pecat mortal, desitjos de sort per a “l’equip català”. Tot i que siguin dues setmanes l’any, la sensació és agradable. També hi ha els pesats que, malgrat que les dades diguin el contrari, insisteixen amb allò del filial. Aquesta setmana, però, el calendari ens ha fet una passada de gol per rematar la resposta. La festa amistosa, el partit dels cors dividits, l’intercanvi de samarretes, l’enfrontament incestuós, no serà dissabte, tots sabem que es jugarà diumenge.