Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Aquest vespre tinc un pla ben estrany

Avui m'estreno. Ja sé que no és la primera oportunitat que tinc, però per un motiu o per un altre mai he pogut fer-ho. Per primer cop aniré al camp a veure un partit de Lliga un divendres al vespre. En la meva fantasia les nits de divendres són per acabar tancant el Karma de la plaça Reial o el Bikini del minigolf. No obstant això, en la meva vida real és la nit que comença plena d'expectatives (un sopar especial, aquella pel·lícula que ens vam perdre al cinema, la xerrada tranquil·la pendent…) i acaba amb una sacsejada que et desperta d'un son dolç al sofà amb la pantalla òrfena i estàtica. Avui, però, ni retrobament amb la joventut enyorada, ni decadència petitburgesa. Aquest vespre toca futbol.

I el responsable d'aquesta estranya experiència que avui compartiré amb uns quants pericos diuen que és un senyor que un dia critica el capitalisme des d'una tertúlia radiofònica i l'endemà demana un ERO per a una de les seves moltes empreses; que tan bon punt fa comentaris despectius sobre l'Espanyol com s'erigeix - de facto - en un dels jutges de la Lliga; que opina com si fos un lliurepensador mentre negocia interessos amb l'astúcia apresa en la militància trotskista. De fet, els horaris infectes amb què acostuma a castigar l'Espanyol no és el retret més greu que se li pot fer. I vist egoistament em fa un favor: com pitjor és l'horari per a la majoria, millor és per a mi. Efectes d'una complicada vida familiar.

Avui, contra el fred i contra tot, anirem al camp amb il·lusió. Després de tota un primera volta en posicions de descens, l'acabem fora. Dissabte vam recuperar aquell esperit de perico heroic: el criticat Javi López robant la pilota del gol; el sorprenent extrem de la màscara fent jugades d'extrem i barallant-se amb la seva ombra; el rejovenit Capdevila pressionant el porter com si fos el davanter centre; l'incansable Víctor Sánchez -com el trobarem a faltar aquest vespre- fent de tot i tot bé, fins a la meravellosa cursa final desaprofitada per Cristian Alfonso; Sergio García associant la seva qualitat a la de Joan Verdú. I al darrere un porter que ens tranquil·litza a tots i que fa absurd qualsevol debat sobre qui ha de ser el titular. També amb la il·lusió de fer un homenatge al debutant Mattioni, de donar la benvinguda a un Petrov que sembla content i d'agrair a Javier Aguirre que, a més de capgirar la situació esportiva, ens regali rodes de premsa tan memorables com la d'ahir. Un entrenador que, si no fóssim un país on el gran tema del moment és el nou ambaixador a Baviera, mereixeria molta més quota de pantalla.

Històries de superació esportiva