Nadal és nostàlgia. Amb els anys, la presència dels absents ho posa tot cada cop més difícil. Aquest any, a més, ens ha deixat una part de la nostra joventut. La mort de German Coppini ha afegit nostàlgia a la nostàlgia d'aquests dies, ha confirmat el que ell cantava: són mals temps per a la lírica.
L'Espanyol, però, és un club més d'èpica que no pas de lírica. Si som pericos no és perquè ens agradin les coses boniques i acabadetes. No estimem la bellesa òbvia. Però no per això renunciem a la nostra dosi d'una felicitat construïda des de l'èpica dels grans moments. No és la felicitat agradable ni la felicitat de l'èxit.
Aquesta felicitat dels grans moments té la seva gradació. Podem convenir que hi ha tres nivells. Primer, els moments irrepetibles: aquells als quals arribes després d'haver fet mil pactes amb el destí. Jo confesso que he canviat setmanes de la meva vida per alguns d'aquests moments. Ja m'ho trobaré. Quan ens ha tocat viure'ls sabíem que tardaríem anys a sentir una cosa semblant. Al llarg de 40 anys puc comptar gairebé amb els dits d'una mà moments així: per sobre de tots, el gol de Coro. Al darrere, el xut de Jaro als núvols, el murri Tamudo, el tercer de Coro el 2006, Tamudo al Múrcia, Pichi a la semifinal d'aquella primera UEFA.
En un segon nivell hi ha moments que podem qualificar de molt intensos però sense la grandesa dels altres. Són importants, però no històrics. A diferència dels anteriors -compartits per tots- aquí la subjectivitat de cada seguidor té més pes. Jo hi tinc l'aturada de Gorka a Portugal, el tamudazo, la falta indirecta de Nené contra el Mallorca, el delapeñazo, la vaselina de Tamudo al Casilla, etc.
Finalment, hi ha un tercer grup de petits-grans moments quotidians. Són esclats de felicitat que donen sentit a la vida del seguidor. Remuntar un partit que se t'havia posat difícil, marcar en temps afegit, una golejada, un bon partit contra un gran, un golàs del teu equip...
Els balanços de l'any s'acostumen a fer a partir de dades estadístiques i objectives. Però, finalment, el que compta són els moments d'emoció que el teu equip t'ha fet viure. Aquest 2013 els pericos no hem viscut cap moment ni del primer nivell ni del segon. Però el pitjor de tot és que fins i tot en costa trobar del tercer nivell: l'empat boig contra el València, el que feia perdre la Lliga a Mourinho, la golejada a San Mamés i la meritòria victòria contra l'Atlètic. Quatre moments buscats generosament en tot un any. Un balanç ben pobre.
