Bon estiu
L’últim article de l’any em posa melangiós. La tristesa vaga del pas del temps, la de la ciutat buida d’agost, la dels diumenges sense futbol. Un futbol que cada cop em costa més de viure’l de l’única manera que em sembla emocionant: des de la innocència i la il·lusió dels ulls d’un nen.
La fragilitat de la lleugera tristor és un bon lloc des d’on fer balanç. Estic molt content i agraït per aquest espai que em donen a l’ARA des del primer dia. Han passat set anys i mig i més de tres-centes columnes periques. Prop de nou anys des que el meu amic Carles Capdevila em va explicar el seu nou projecte i em va insistir que comptava amb mi “per fer-hi moltes coses”. Una d’elles, aquesta Espècie protegida que, potser gràcies a la creixent sensibilitat amb el medi ambient, encara perviu. En un diari, tot ell, molt culer. Un diari que va simbolitzar l’acord entre els seus socis fundadors amb una recreació de la famosa signatura en un tovalló de paper d’un nen argentí que després s’ha fet famós. La columna més anticuler de la premsa catalana al diari més culer.
La meva mirada és tan crítica com carinyosa. Perquè he de confessar que un dels meus objectius amb aquests escrits és agradar als culers. Que m’estimin des de la dissidència. Que valorin la meva, la nostra, sana rivalitat. Un amic em va explicar que al seu pare -a qui jo no coneixia- li agradava llegir els meus articles. El pare del meu amic era molt culer, un culer dels d’abans, dels que encara conserven rivalitat amb nosaltres. Aquest noi perico, li va dir, ho fa bé (“la toca bé”, vaig traduir automàticament). És punyeter però ho fa bé, imagino que devia pensar; està estructuralment equivocat però l’encerta sovint. Molts cops, quan m’he posat a escriure els dijous al matí, he pensat en el pare del meu amic com a lector principal. Avui, amb més raó: aquesta setmana ens ha deixat.
L’altre gran propòsit d’aquestes columnes és contribuir a omplir el buit més clar del nostre club: el relat. Al darrere d’aquest concepte tan de moda hi ha les preguntes de sempre: qui som i qui volem ser. Preguntes necessàries que no es poden obviar tot esperant que la pilota entri. Perquè els gols -com els resultats en una empresa- sempre són conseqüència d’una estratègia ben elaborada i mai una circumstància filla de l’atzar. I sense relat, sense projecte, no hi ha estratègia. Sense relat, sense estratègia, algú pot pensar que la venda de Gerard és una bona operació. I així comencem l’estiu: amb una vaga tristesa.
