Diumenge es donen totes les circumstàncies perquè Cornellà - El Prat presenti una bona entrada. Un rival atractiu, un horari per a tots els públics, unes ofertes de preus immillorables, el record del bon paper en el derbi i la previsió d'un dia assolellat. Però em temo que no passarem dels 25.000. I sóc optimista.
L'Espanyol té dos factors complementaris que l'identifiquen: un entorn molt desfavorable i uns militants molt fidels. Som una minoria de manual. Però això ens porta a una estratègia que empetiteix: el resistencialisme. I si volem omplir el camp un diumenge al migdia hem de començar per preguntar-nos què estem fent malament.
Aquesta reflexió no nega, en absolut, que tinguem raons per queixar-nos, ni que no hàgim d'estar orgullosos d'una fidelitat incondicional. No cal que insisteixi en l'interminable llistat de greuges, ni hem de defallir per aconseguir un millor tracte (simbòlic, econòmic, institucional, mediàtic…) Tenim raó. De fet, ens passa com a alguns partits d'esquerra (dels de veritat): de tanta que en tenim, ens atipem de raó, ens fa bola i no en traiem cap profit. Amb una mica menys, ja faríem.
El nucli de pericos fidels, si se'm permet la redundància, mantenim viu el sentiment. Per nosaltres el club és com un fill; com un fill amb problemes. Passi el que passi, estarem al seu costat, sempre podrà comptar amb nosaltres. I en els moments més difícils, el nostre compromís encara serà més gran. Però això no diu res sobre el nostre fill, això explica com som nosaltres. Si volem que el nostre fill amb problemes tingui amics, els nostres motius de pare no serveixen. El nostre amor és incondicional, però els seus nous vincles dependran de la seva capacitat de seduir, d'interessar, de divertir.
El context, si més no a curt termini, no el canviarem. I de nous amors incondicionals, tampoc n'aconseguirem gaires. Per tant, ens calen amics. I què els podem oferir? ¿Un projecte esportiu amb continuïtat? Uns jugadors amb pes simbòlic? ¿Un equip amb jugadors del planter? ¿Una comoditat en els accessos i en els serveis? ¿Una oferta complementària de lleure? ¿Algun jugador que marqui la diferència? Estic convençut que si es donessin algunes d'aquestes condicions em seria més fàcil trobar algú que m'acompanyés diumenge al camp. Jo també ho agrairia. Però, per mi, no cal que ho facin. Perquè jo -i els 15.000- hi seré sempre. Són als altres a qui hem de donar motius. I costa trobar-ne.
