ESPÈCIE PROTEGIDA

Crònica inacabada d'una gran setmana

Que ningú es pensi el que no és: tot i que confesso que les llàgrimes dels rics no em commouen, les derrotes alienes mai em provoquen alegria. En tot cas, una sensació d'alleujament per tot el que, gràcies a l'eficiència alemanya, ens hem estalviat.

Els meus motius de felicitat només són conseqüència d'experiències positives pròpies. Tot va començar amb una significativa victòria al camp del Getafe. Significativa perquè confirmava, amb la superació dels mítics 42 punts, el que fa setmanes era clar però fa uns mesos semblava impossible. Perquè tancava una volta sencera d'un Aguirre a qui, rectifico amb satisfacció, crec que hem de renovar immediatament. L'últim partit de Pochettino va ser la derrota a casa contra el Getafe. Aquell diumenge al matí, a l'estadi de Cornellà va fer cara de Segona: aquell ressol d'hivern enmig d'un trist silenci que permet sentir els crits i els xuts d'uns jugadors humanitzats per les pròpies limitacions. Diumenge, en canvi, fins i tot l'àrbitre es va sumar a la festa: trencant amb la tradició de qui no va acabar amb onze jugadors al camp va ser l'equip contrari.

Dilluns vaig tenir el segon motiu d'alegria: els jugadors es van reunir amb l'entrenador i van decidir que l'objectiu era classificar-se per a la UEFA. Ho vaig demanar fa dues setmanes i molts em van prendre per boig. Ara ja som majoria.

Dimarts la parada de Sant Jordi de l'Espanyol va provocar -amb permís dels no mediàtics Barberà i Rahola- algunes de les aglomeracions més importants del dia. Jugadors, entrenador i directius compartint la jornada amb socis i aficionats. I veient aquella gentada, una reflexió òbvia però necessària: som una minoria, però som molts. Com a col·lectiu que comparteix una passió perdem per golejada la comparació més evident. Però si la transcendim, en guanyem moltes. Per això cal aplaudir iniciatives desacomplexades com la de Negocis Pericos.

La cirereta de la setmana són els rumors que apunten a la renovació de Verdú. Seria la millor mostra de l'ambició esportiva del club i del compromís del jugador amb la nostra samarreta. El sentit comú em segueix dient que marxarà i per tant no em vull fer il·lusions... però me'n faig.

La crònica és inacabada perquè s'ha de completar diumenge. Primer omplint el camp de nens pericos (i de futurs pericos) en una jornada en què el Consell l'ha encertat oferint entrades barates per als més petits. Entre tots hem de ser més de 30.000. I per arrodonir-ho, un petit detall imprescindible: guanyant el Granada.