30/12/2011

Daniel Arcas i altres talents pericos: un homenatge

2 min

Avui és l'últim dia en què Daniel Arcas seurà al seu despatx del CCCB. Després, aquest centre que ell es va inventar i ha dirigit durant més de vint anys s'haurà d'emancipar i, en part, reinventar. No ho té fàcil.

Daniel Arcas és el nom de guerra de Josep Ramoneda dels anys de clandestinitat que va recuperar per escriure articles de temàtica perica. L'origen del pseudònim és senzill: Daniel per Solsona (el meu ídol d'infància, premonitòriament nascut a Cornellà) i Arcas per Julián Arcas (aquell davanter dels anys 50 que, entre altres mèrits, té el d'haver apostat i guanyat, quan els derbis eren derbis, que li marcaria quatre gols a Ramallets a Les Corts).

Per a un estudiant de filosofia dels 80, ser aficionat al futbol era una raresa. Però ser perico, era portar-ho a un extrem que recomanava discreció. Per això, quan vaig veure que el professor més interessant de la facultat (mèrit compartit amb Gerard Vilar) entrava a Sarrià un diumenge qualsevol i em saludava amb complicitat, em vaig sentir en harmonia amb el món: no era casualitat. Era la confirmació d'una intuïció raonada: una determinada lucidesa només es pot tenir des de la militància perica. I que el Ramoneda fos perico era definitiu.

La densitat d'aquest talent lúcid, poètic, pessimista, càustic i crític entre pensadors i creadors pericos és superior a la mitjana. Martí Gómez, el company de Ramoneda a les mítiques entrevistes del Por Favor , n'és una altra prova.

A Enric González no te l'imagines de cap altre equip. La seva evocació d'un trist partit a Sarrià contra el Castelló és pur sentiment perico. L'autor del gran Historias del calcio (a qui el seu pare, l'escriptor González Ledesma, li havia inoculat el virus) diu que aquell dia es va adonar "que ja mai podria deixar de ser de l'Espanyol". Rafael Metlikovez o David Castillo també representen aquest esperit.

No obstant, el perico que millor ha descrit la nostra vivència és José María Albert de Paco en el seu gran llibre Libre directo , premiat per un jurat en què hi havia Umbral i Valdano i en què en l'edició anterior hi havia Vázquez Montalbán. Estic segur que si no s'hagués produït la desgràcia a l'aeroport de Bangkok, MVM també hauria votat l'obra d'Albert de Paco. Per la mateixa honestedat que li valorava a Ramoneda quan el CCCB preparava una exposició sobre el centenari del Barça i perquè en el fons crec que era una mica perico.

stats