19/04/2013

Daniel Solsona, ídol de la meva infància

2 min

Hi ha poques coses a la vida que et permetin passar en tan poc temps de l'eufòria a la depressió com l'esport. Dissabte ho vam viure amb la màxima intensitat, amb un final més de bàsquet que de futbol: en els últims deu minuts el marcador va canviar quatre vegades. El resultat que en el minut 87 ens semblava una tragèdia en el 94 ens va fer els més feliços del món.

En el meu zàping radiofònic entre Catalunya Ràdio i RAC1, el gol de Soldado en el descompte el vaig sentir en la veu d'Eduard de Batlle. "Quina galleda d'aigua freda!", va exclamar amb tristesa expressant la nostra desesperació. Al seu costat, es va sentir una veu optimista que li recordava que el partit no s'havia acabat: "No et desanimis". Era Dani Solsona, el meu ídol d'infància, el meu únic ídol. I tenia raó: ni l'Eduard ni cap de nosaltres s'havia de desanimar perquè Sergio García encara era al camp.

L'amor per un equip és una regressió a la infància. Quan pateixo o m'exalto per l'Espanyol sóc aquell nen de deu anys que anava a Sarrià i admirava l'habilitat d'un jugador -amb un nom i un lloc de naixement premonitoris- que feia el que volia amb la pilota. Era l'època en què els dorsals no eren propietat dels jugadors: però el 8 era el seu i, per tant, i ja per sempre, el meu. Era l'època en què de forma habitual guanyàvem -i fins i tot per golejada- els derbis jugats a Sarrià. Tinc el record mig borrós d'un gol de Solsona en un d'aquests partits en què entrava, tot caminant, amb la pilota als peus a la porteria contrària.

Com tots, l'amor per aquest ídol també em va fer patir. Els rumors del seu traspàs -amb una hepatitis molt oportuna inclosa- m'acompanyaven durant les vacances d'estiu. Recordo un matí a l'Empordà en què el meu pare em va despertar tot dient-me que tenia una mala notícia. Em vaig incorporar de cop exclamant amb un deix d'interrogació: "El Solsona se'n va de l'Espanyol". Encara ara, quan hi penso, em sento culpable: la mala notícia era que havíem de tornar a Barcelona per una desgràcia familiar.

Dimarts vaig conèixer el meu ídol. De cop, vaig rejovenir 40 anys i el vaig saludar com ho hauria fet aleshores. Amb l'emoció i els nervis de qui viu un moment important. Ell, amb aquests 61 anys pactats amb el diable, va somriure i em va donar uns copets a l'esquena tot pensant que això que "ets el meu ídol d'infància" els hi deus dir a tots. Però no, jo d'ídol només en vaig tenir un.

stats