ESPÈCIE PROTEGIDA

Dietari perico d’una setmana convulsa

Perdre contra l'Atlètic seria comprensible, però l'Espanyol no s'ho pot permetre

DIUMENGE. Quique, finalment, sacseja l’equip. David al mig del camp, Piatti i Jurado a la banqueta. Els meus principals desitjos (propers ja a l’obsessió) no els satisfà. Ni un minut per a Melendo, ni una mica de descans per a Víctor Sánchez. També canvia de dibuix tàctic: 4-3-2-1. Arbre de Nadal, en diuen els experts. Deu ser l’època. Un Las Palmas enfonsat ens menja la moral als últims minuts. Pau atura un penal al minut 95 que evita la derrota. De manera sorprenent, ni ho celebro. Mal símptoma.

DILLUNS. Junta general d’accionistes. Més d’un 99% voten a favor de tot. Lògic: ja sabem que això de l’autocrítica va morir amb Mao. El discurs més interessant el fa Òscar Perarnau. Necessitem més protagonisme de l’Òscar. I si per aclarir el seu paper ha de plegar algú, que plegui.

DIMARTS. Míster Chen fa una roda de premsa. S’explica més que a la junta de dilluns. Manté l’objectiu de la Champions. Sense data. De moment, sortim del forat. I li demanem un regal de Reis (gairebé impossible, però com que són màgics...): la renovació de Pau López. Si no ho fem ens en penedirem molts anys.

DIMECRES. Veig les imatges de la visita dels jugadors i jugadores de l’Espanyol a l’Escola Guimbarda per fer les fotografies del calendari solidari. Nens i nenes amb discapacitats greus. Commogut per la feina de les educadores, per la fortalesa dels nens i de les seves famílies. I orgullós del meu equip. Coses així ajuden a recordar prioritats. I això serveix tant per a la vida com per al futbol.

DIJOUS. Bàsicament, voto. I com a música de fons sento que Quique torna a ser feliç. Els artistes, ja se sap: són una mica ciclotímics. La no convocatòria de Jurado em fa (una mica) feliç.

DIVENDRES. Mentre païm els resultats electorals i ens preguntem cap a on anem (els catalans), ens visita l’Atlètic de Madrid, que ens permetrà saber com anem (els pericos). Sospito que, malgrat que només falten tres dies per al 25, Quique s’avançarà a la Candelera i retirarà l’arbre. Perdre contra l’Atlètic seria comprensible, però no ens ho podem permetre. Guanyar ens mantindria en la mediocritat, però es desfermaria una certa eufòria. La raó ens diu que perdre no seria un desastre i guanyar no donaria motius per al triomfalisme. Però el sentiment sap que una derrota ens enfonsaria en una depressió nadalenca important i que una victòria ens faria oblidar els últims disgustos i encarar l’any amb il·lusió. Estic convençut que els jugadors, tot això, ja ho saben. M’hi encomano.