D’oca a oca

És la frase de l’estiu: “Alguns clubs juguen al parxís i d’altres juguem a l’oca”. La va dir Albert Soler per expressar la injustícia del futbol modern amb clubs com el Barcelona. El Barça juga a l’oca -i per això ha perdut una de les seves estrelles- i alguns clubs europeus -els rics- juguen al parxís. Tot el que se’m va acudir quan vaig sentir la frase és impublicable. Tampoc he sigut capaç de trobar un joc per continuar la metàfora. El PSG, al parxís. El Barça, a l’oca. L’Espanyol? No té dret a jugar. Perquè aquest club que es queixa del mercat del futbol s’ha gastat més de 200 milions en fitxatges aquest estiu. Per arribar a aquesta xifra, l’Espanyol hauria de sumar els fitxatges de diverses dècades. I ells, després, quan troben algú que els fa tastar el seu verí, es queixen. “Quin escàndol! En aquest local es juga”. Aquí té els seus guanys. Gràcies.

En aquest marc en què no saps si indignar-te o riure, arriba el derbi. Un derbi, com sempre que es juga al Camp Nou, un pèl descafeïnat. Però també com gairebé sempre, els pericos hi arribem amb bones sensacions. El famós “I si aquest any...?” ja ens l’estem repetint massa. No tenim dades objectives per ser optimistes: són més rics, millors, en dues jornades ja ens porten cinc punts d’avantatge, ells han guanyat els dos partits jugats i nosaltres cap, tenen el millor jugador del món, però...

Però les sensacions són bones: perquè com menys motius tenim més possibilitats ens pensem que hi ha. Perquè -potser per la trista derrota contra el Leganés- hem tancat el mercat d’estiu amb algun fitxatge il·lusionant. Perquè ells l’han tancat amb un sentiment de frustració. La nostra principal esperança són els signes evidents de decadència que constatem en el seu projecte. Hi ha moltes crítiques contra el seu president (amb passat perico). Encara hi ha dubtes sobre el seu entrenador (amb passat perico). I no se n’han sortit amb el seu fitxatge més desitjat (també amb passat perico). Quin impacte tindrà això en el terreny de joc? Cap. Però, mentrestant, riem i ens ho mirem amb optimisme.

Si Quique volgués, demà l’Espanyol podria sortir al camp amb onze jugadors del planter. Valverde, no. Tenim dotze jugadors catalans: el doble que el Barça. Amb tot això no ens conformem, el que volem és guanyar. Però ara que ja no juguen al parxís, potser comencen a entendre els que busquem alegries més enllà dels resultats. I així, uns i altres, anem fent. D’oca a oca.