18/12/2015

Em fa dubtar el nou i em molesta el vell

2 min
01. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez abans del cara a cara de to crispat que va moderar Manuel Campo Vidal.  02. Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, una de les revelacions de la campanya electoral del 20-D.

Ens trobem en un canvi d’època i el passat es nega a morir mentre el futur no acaba de néixer. Vell i nou s’han convertit en judicis de valor. Totes les bondats estan al costat del nou i les maldats del vell. Tant és així que les crítiques a les noves formacions polítiques de part de les de sempre es fonamenten en la negació de la novetat: és un pur maquillatge, no són res nou. Amb això, reconeixen implícitament que cal un canvi però que els que sembla que el representen són uns impostors. Potser Ciutadans i Podem són versions tunejades del que ja coneixem. Però el debat entre Rajoy i Sánchez sonava tan antic com ho va ser la realització televisiva. Ells i els seus equips en són els responsables. Però no tant perquè diguessin coses més o menys intel·ligents. El problema és la incapacitat demostrada per llegir que ja res no és com era. Segurament seguiran sent els dos partits més votats, però ja no podran dissimular: la comoditat del bipartidisme se’ls ha acabat. Les escletxes es fan grans i això és una bona notícia.

Si mirem cap a Catalunya constatem de nou que no som tan diferents. Els polítics espanyols s’insulten. Els catalans, també. Els polítics espanyols fugen del debat d’idees i propostes. Els catalans, també. La diferència és que aquí les escletxes les vam començar a obrir abans: la pluralitat -malgrat compartir llei electoral- fa temps que és una realitat.

Gira de comiat de Duran

La campanya a Catalunya ha sigut atípica. Perquè el procés ho segueix inundant tot. En aquest cas, els principals perjudicats han sigut els dos candidats processistes. Si l’eix del teu missatge és una desconnexió que només cal ultimar, les possibilitats de debatre sobre política espanyola sense caure en contradiccions són nul·les. Tant des de l’experiència i el to pagesívol d’Homs com des de la joventut i el to paulocoelhistade Rufián, els ha costat trobar un espai que no fos de consum propi. Dubto que ERC hagi guanyat gaires votants d’esquerres, ni que DL n’hagi convençut gaires de conservadors. En tot cas, intueixo que -com qui no vol- els republicans els n’han pispat alguns als convergents.

Però també ha sigut atípica perquè els candidats dels dos grans partits espanyols han assumit el seu creixent paper residual a Catalunya. Se’ls ha vist fora de lloc. Sense cap credibilitat. A la defensiva. Amb ganes de marxar: un de tornar al ministeri i l’altra -a falta de ministeri- de tornar a la República Dominicana. Te’ls imagines comentant en privat i tot arrufant el nas: Catalunya, quina mandra, no?

On curiosament la campanya catalana ha sigut menys atípica és en les candidatures de la, per entendre’ns, diguem-ne nova política. Girauta no ha pogut frenar la tendència a la baixa de C’s i Domènech (candidat revelació de la campanya: no ha sigut -com em temia- un nou Rabell) s’ha beneficiat del -i ha contribuït al- creixement de Podem de les últimes setmanes.

Finalment, Duran. Ni típica, ni atípica. Més que una campanya, el que ha viscut aquestes setmanes ha sigut la tradicional gira de comiat dels vells rockers.

Barcelona

stats