“Érase una vez un lobito bueno”

“Y una bruja hermosa y un príncipe malo ”. I l’Espanyol guanyava el Barça, arribava a ser líder i es mantenia entre els quatre primers. I els àrbitres no ajudaven l’Athletic de Bilbao contra el Girona, no fos cas que baixi a Segona. Totes aquestes coses passaven en un conte en forma de poema que va escriure José Agustín Goytisolo i canta Paco Ibáñez.

Sembla que s’ha acabat la broma i les coses ja són on sempre han estat. Els quatre primers ja són a lloc i l’Espanyol és a prop de la seva tradicional onzena posició. L’Athletic -al qual no desitjo cap mal- seguirà a Primera i seguirem llegint un guió que no hem escrit.

En el futbol encara som el nen que vam ser. Un nen que, en fer-se gran, ja ha entès que a la vida el marge de maniobra és limitat, que les expectatives s’han de saber ajustar a la realitat i que la millor manera de ser feliç és desitjar coses possibles. Però en el futbol no. En el futbol ens fem il·lusions sense protecció, adaptem aquell pensament foucaultià i creiem que tot pot ser d’una altra manera. Com explica Simon Critchley, cada inici de temporada vivim la mateixa esperança cruel i agradable. Fins i tot la vivim abans de cada partit. Perquè passats cinc dies del disgust de dissabte ja pensem en el Betis.

Ens resistim a imaginar un Nadal amb sis derrotes seguides. Per tant, estem convençuts que diumenge guanyarem el Betis. Amb més esperança que il·lusió. Amb més fe que raó. Tot i que sabem que el més probable és que Pau López faci el partit de la seva vida i ens faci pagar la mala rebuda que tindrà. Tot i que sabem que les baixes de Mario Hermoso i Dídac Vilà són molt importants. Però confiem en Pedrosa i Naldo, volem un Melendo titular i desequilibrant i ja toca que Borja torni a marcar i que el VAR ens afavoreixi.

Diumenge hem d’anar al camp i animar. Perquè volem guanyar però no ens fem pericos per les nostres victòries. Som pericos perquè som els bons. En això -només em això, i torno a Critchley- soc supremacista. I cada dia més convençut. Cada derbi -malgrat els resultats habituals- em dona més motius per a aquest supremacisme. Des d’un sentiment positiu i sense complexos. Amb un somriure irònic de qui no es vol barallar. Però amb la seguretat irracional que algun tot serà diferent.

Per començar, el “Pirata honrado ” ja el tenim. Honrat i diferent. Potser sí que podem pensar un món al revés.