Espanya, Catalunya i l'Espanyol

Si se m'obliga a dir quina és la meva pàtria i no s'hi val allò de la infància o de la humanitat, acabaré confessant que Catalunya. Però sóc el que els nacionalistes diuen que no es pot ser: no nacionalista. Per tant, no m'emociona que els centímetres de bandera catalana a la samarreta de l'Espanyol deixin la clandestinitat de la part interior del coll per mostar-se a l'exterior. Però crec que és una bona decisió.

Com que no sóc nacionalista, dissabte vaig fer cas a Brassens i -com l'Albert Om- em vaig quedar al sofà. Però saber que hi havien vist Collet (únic president de club català de Primera que hi va assistir) em va semblar una bona notícia. Com que no sóc nacionalista, no tinc una estelada al balcó, ni la porto al camp. Ni estelada, ni cap altra. De fet, a casa no hi tenim cap bandera. No en presumeixo, només ho constato. Però m'agrada que hi hagi estelades al camp de l'Espanyol. I em fa gràcia aquella bandera espanyola enganxada pacíficament a una d'estelada. A tot Catalunya, només en aquell racó de la tribuna de Cornellà-El Prat s'hi pot veure aquesta combinació. I m'agrada perquè crec que la diversitat és un valor i les unanimitats sempre m'han semblat sospitoses.

Els que anem al camp sense banderes i els que porten la blanc-i-blava, la catalana o l'estelada respectem les altres opcions. I som majoria. El problema el tenim amb alguns dels que porten l'espanyola. No per la bandera, sinó perquè agredeixen els altres. Són una minoria però volen patrimonialitzar el club. Són els principals aliats d'aquells que més ens odien. De fet, comparteixen ideari: tan totalitari és el que posa en qüestió la meva condició de perico per catalanista com el que posa en qüestió la meva condició de català per perico. I no parlo d'oïdes.

Ara bé, el més preocupant és si aquesta minoria violenta es converteix en el braç armat (i no és una metàfora) dels moviments pel poder del club. Per il·lustrar-ho, l'assemblea d'accionistes. En el context polític actual, hi ha gent amb molts diners que necessita espais des d'on expressar l'oposició al procés sobiranista. Si deixem que prenguin el poder del club ens convertiran, encara més, en residuals. I, sobretot, deixarem de ser el que som. Perquè la nostra identitat perica no ens transcendeix. Ser de l'Espanyol no és res més que ser de l'Espanyol. Imagineu si n'és, d'important.