El segon equip de Catalunya
Equip fundador de la Lliga, un dels cinc amb més temporades a la màxima competició, dues finals de Copa de la UEFA, setè a la classificació històrica de la Lliga, quatre títols de Copa. Podria omplir l’article de dades, i no n’hi ha cap que pugui posar en dubte que l’Espanyol és el segon club de futbol de Catalunya. Bé, sí: amb 17 jornades el Girona porta tres punts més que l’Espanyol.
Però quan el representant dels propietaris del Girona -l’exdirectiu del Barça Ferran Soriano- diu que el seu objectiu és convertir el Girona en el segon club del país no ho afirma des dels provisionals tres punts més. Diu, amb raó, que el Girona desperta moltes simpaties. Perquè efectivament el Girona no és -ni serà a curt o mitjà termini- el segon equip de Catalunya. Però ja és, cosa molt diferent, el segon equip dels catalans. I com a bon segon equip dels catalans ha fet allò que els seus propis seguidors volien: guanyar el Madrid i l’Espanyol i perdre contra el Barça.
Això de tenir segon equip no ho he acabat d’entendre mai. Com a màxim puc admetre que tinc un segon equip que varia un o dos cops a la setmana. Però sense cap complicitat: pura i sana rivalitat. No sé si m’explico...
El Girona -que em cau més bé que malament- ajuda a explicar altres coses. Hi ha qui hi veu una conspiració per diluir o residualitzar -encara més- l’Espanyol. En això sovint els pericos -amb les nostres errades i lluites internes- som els primers còmplices. Però que molts ens veuen com un cos estrany, que molts ens volen desapareguts, que som una anomalia, és evident. Nosaltres som el cunyat guerrer i molest dels comuns. El Girona és el cosí simpàtic i cupaire que, amb el pas del temps, acabarà moderant-se. És rebel, però és dels nostres.
Ara bé, els que haurien d’estar més enfadats amb el tracte de simpatia que rep el Girona són els seguidors del Sabadell, del Nàstic o del Lleida. Mai, i ho recordo, quan han estat a Primera se’ls ha tractat com ara es tracta el Girona. Aquí hi ha el factor territorial d’unes classes dirigents que sempre miren al nord. I també, no menys important, una dosi de guardiolisme. El Girona està tocat per la seva mà. Per la mà sagrada.
El Girona vol ser el segon equip de Catalunya. Objectiu legítim de Soriano que espero que acabi, per la part que em toca, amb un èxit similar al del seu anterior projecte empresarial. Però a hores d’ara està tan lluny de ser-ho com, i també és un objectiu legítim, l’Espanyol de ser el primer. Per tant, amics gironins, no acceptem la vostra rivalitat: la tenim plena.
