Fer-se totes les il·lusions possibles

I no creure en cap. Els pericos hem viscut aquests últims dies a la manera planiana. No només no teníem motius racionals per confiar a passar a semifinals: no podíem ni creure-hi. Això sí, les il·lusions són incontrolables. I, encara que fos molt íntimament, ens n’havíem fet. Ara en paguem el preu: la tristesa per una eliminació justa en el doble sentit de la paraula. Tot i el penal no xiulat a Gerard, res a dir. De fet, escric aquestes ratlles convençut que cap cronista teòricament imparcial (jo no ho soc) en dirà res. Com tampoc s’analitzaran els crits -minoritaris- d’ahir com es va fer amb els minoritaris i condemnables de Cornellà.

Però no hi ha excusa: el Barça va ser superior. Ho va ser perquè és molt superior. El que s’acaba de gastar en un jugador és més que el que s’ha gastat l’Espanyol en trenta anys. Tot i així, va acabar el partit perdent temps i fent allò tan trist d’amagar-se al córner.

El partit va seguir el to general dels dissenyats per Quique. Tot molt ben pensat, tot controlat. Reproduint la recepta del partit d’anada. Amb la diferència que, aquest cop, a la primera part els gols van entrar. Certament, hi vam estar -veient el marcador- molt a prop. Però mai vam tenir la sensació que era possible. Potser en els deu minuts finals algú va pensar en el miracle. Però, en general, els gols són fills del joc, no de l’atzar.

Acabem l’eliminatòria tristos però sencers. No serà com fa dos anys, que la vam arrossegar -moralment i físicament- durant dos mesos. Seguim sense acabar d’entendre massa algunes decisions de Quique (per què va jugar Pau?, per què només cinc minuts per a Melendo?). Oblidem la Copa -quin remei!- i centrem-nos en una Lliga que encara ens pot donar alguna alegria. Sobretot si algú, Quique, convenç els jugadors que són prou bons per fer un joc més vistós, més d’atac, amb més risc.

Encara queda un derbi. Falten deu dies. Ara que ja sabem el gust que dona guanyar el Barça a Cornellà, toca repetir. Fem-nos totes les il·lusions possibles.