ESPÈCIE PROTEGIDA

Força Penya!

Ja sé que aquesta columna està dedicada a l’Espanyol. Però m’està costant molt trobar sentit a aquest final de temporada. Ja sé que, malgrat que les aspiracions europees siguin pràcticament nul·les, és molt diferent quedar 11è (que, d’altra banda, és la posició que ens correspon segons el pressupost) que 17è. Per raons econòmiques -que, finalment, tenen efectes esportius immediats i importants-, per raons socials (desmoralització general, focalització en qüestions extraesportives i fuga de talents) i per raons directament esportives (sovint una temporada s’inicia amb la inèrcia de l’anterior). Malgrat tot, no sento res quan penso en el pròxim partit del meu equip. Alabès?

Alliberat d’emocions esportives amb el meu gran amor, dedicaré les meves energies al meu amor derivat. Perquè, lògicament, en bàsquet soc de la Penya. Des de sempre. Des de l’època dels Margall i de Nino Buscató. Soc de la Penya perquè soc de l’Espanyol. Igual que el meu amic Jaume és una mica perico perquè és del Joventut. Perquè ni ell ni jo podem entendre com al matí algú pot estar cridant contra la prepotència, l’arrogància i la força dels milions i a la tarda posar-se la samarreta de la prepotència, l’arrogància i la força dels milions.

Aquestes pròximes setmanes em concentraré en els problemes esportius de la Penya. Aniré a Badalona sempre que pugui. Sobre els econòmics m’hauria agradat algun gest de l’Espanyol, però entenc que la nostra situació no està per llançar coets. La situació esportiva és molt complicada. I enguany no hi ha salvació administrativa possible -no tindrem la sort del Manresa i de l’Estudiantes-. Hem de guanyar -si se’m permet la primera persona- més partits en els nou que queden que des del començament de Lliga fins ara. Però no perdo l’esperança. Perquè amb l’Espanyol hem viscut moments límit i els hem superat. Cal que Sergi Vidal -el fill pròdig- i Albert Ventura -el gran capità, el que mai se n’ha anat- liderin el grup, expliquin als companys que important que és aquest club, el risc que hi ha de desaparició si es consuma el descens. I nosaltres -els pota negra, els derivats, els culers de la Penya- estiguem units en un objectiu comú: guanyar sis (potser, si un d’ells és el del Burgos, amb cinc n’hi haurà prou) dels nou partits que queden. Betis i Burgos: ningú els plorarà.

I em pregunto, seriosament, si no seria possible demanar a Ricky Rubio (també perico, per cert) que vingués a reforçar el seu club unes setmanes per evitar la tragèdia. Segurament és impossible. Però, per provar-ho, no hi perdem res.