La participació del segle XX era sacrificada, compromesa, permanent i d’identitats concèntriques. Ser d’una associació, en el cas del futbol, d’una penya, tenia tots aquests atributs. La presència física, les hores de sacrifici, eren els principals indicadors de la qualitat de la participació. El fonament de la unió era el ser. L’acció, en últim terme, només era una excusa per donar sentit a aquest ser. Però el segle XXI és el de la societat líquida de Bauman o el de la societat-xarxa de Castells. La nostra vida no és lineal ni previsible; pràcticament res és per sempre i el sacrifici ja no és un valor. En paraules de Baricco, han guanyat els bàrbars, hem perdut l’ànima (i no em refereixo a la poca ànima que va tenir l’equip en el partit de diumenge). Aquesta època que també podem anomenar postmodernitat es caracteritza, en definitiva, per dos fenòmens complementaris: la creació de cercles de comunitats diverses amb interessos comuns i graus de compromís heterogenis, i l’homogeneïtat consumista vinculada a la societat de l’espectacle.
Aquest marc és aplicable al futbol. Per una banda hi ha els clubs globals, els de la societat de l’espectacle, els que tenen esperit de franquícia i vocació de monopoli. I per l’altra, els clubs comunitat, els que han de pensar més en termes de militància que de venda, dels quals no ets un client sinó un membre, dels quals formes part no pel retorn material (títols) sinó pels intangibles. Dit altrament, els uns són els clubs del capitalisme salvatge i els altres haurien de ser els del bé comú.
Les petites i mitjanes organitzacions són el millor context per a la innovació social. Això significa: noves formes de participació, empoderament, transparència, xarxa, horitzontalitat, noves tecnologies, propostes bottom up (de baix a dalt). Per això no és casualitat que a l’Espanyol es produeixin els fenòmens que s’expliquen avui a l’ARA. Són la nova manera de fer Espanyol: admeten dedicacions diverses, tenen lideratges forts però cap líder és un sacrificat per la causa, s’organitzen en xarxa, saben que el poder no es pren sinó que es pot exercir des de la intel·ligència, tenen consciència que el que importa és el què i el com i no tant el qui.
La nostra lliga no és la dels clubs globals ni la de la societat de l’espectacle. Aquí hi tenim totes les de perdre. Però la nostra dimensió i el fet que el vincle amb el club no depengui de guanyar la Champions o no ens situa en un lloc òptim per ser un exemple de club del segle XXI: connectat i obert.
