L’Espanyol necessita (encara) un relat
M’he estrenat: he signat un manifest. Socis i aficionats de l’Espanyol em van fer arribar un document de quatre punts que no podia no signar. El sintetitzo: “desacord i condemna” dels fets de la setmana passada, “suport i defensa de l’autogovern de Catalunya”, “malestar i disconformitat” per la posició oficial del club i respecte per la pluralitat i diversitat del col·lectiu perico. No és un manifest independentista: és una reacció prudent a uns fets greus que van generar una important alarma social.
És pública la meva posició crítica amb el Procés. Vaig lamentar el com i el què de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre i penso que el referèndum de diumenge no és un bon camí. Però aquí no toca escriure sobre política, aquí toca Espanyol.
Els tuits del club explicant el seu (no) posicionament sobre la qüestió incorporaven una lúcida reflexió que comparteixo: molts dels manifestos fets aquests dies per entitats plurals són buits de contingut. Buits -afegeixo- per genèrics, per ser fruit de difícils equilibris complexos. D’això es tractava: de trobar un contingut prou buit però prou compromès amb uns mínims de manera que una gran majoria ens hi poguéssim reconèixer. Expressar el desacord amb uns atacs desproporcionats i posar-se al costat de l’autogovern -no pas de la independència-és un espai prou compartit. No dir res quan tothom s’expressa, en canvi, ens envia a la perifèria del debat. Per a satisfacció dels autodenominats apolítics (sempre amb la rojigualda a l’esquena) i de García Albiol. “Haga usted como yo y no se meta en política”.
El creixement de l’Espanyol passa pels espais de centralitat social. No es tracta de ser “més que un club”, d’això ja n’hi ha. Però fer bandera d’un apoliticisme militant que sempre satisfà els mateixos també et converteix en més que un club. És més ple de contingut i més sorollós el nostre silenci que no una declaració prudent.
La unanimitat és impossible. Però de la mateixa manera que -per sentit institucional- l’Espanyol fa l’ofrena a Rafael Casanova cada Onze de Setembre, en casos com els de la setmana passada cal dir-ne alguna cosa. I que, per un cop, els enfadats siguin els “apolítics” que són de l’Espanyol pel seu nom.
Planyo els dirigents que han de prendre aquestes difícils decisions. Però vivim uns temps que demanen haver-hi pensat. Hem d’evitar trencadissa interna. Però no ens podem convertir en el que els nostres enemics diuen -mentint amb mala intenció- que som.
