L'alegria de regalar una Lliga al Barça
Sóc conscient que alguns pericos no estaran d'acord amb mi. I els entenc molt bé. El nostre gran rival és el Barça, a la majoria de nosaltres ens agrada que els blaugranes perdin sempre: per fer broma amb els companys de feina o amb el cambrer del bar de cada matí, per veure la cara d'alguns dels representants de la seva caverna o per gaudir del silenci dels nostres carrers. La llista dels petits plaers, res gaire important, que dóna una derrota del Barça podria ocupar tot l'espai que tinc assignat. Però no cal. El que ens passa amb el Barça té un nom: rivalitat. És el mateix sentiment que tenen tots els culers cap al seu rival, el Reial Madrid, i, per a disgust nostre, només alguns cap a l'Espanyol.
Aquesta mania al Barça, que com tota passió futbolística té un punt absurd, hem de reconèixer que és superior a la que li tenim al Madrid. El factor proximitat hi fa molt, però també hi ha una certa complexitat de rivalitats i afinitats derivades. Una versió una mica complicada d'allò dels amics dels meus amics aplicada als rivals. A més a més, els amors sovint no es poden triar -cal reciprocitat- però la tria dels enemics forma part del nostre dret a decidir.
Aquesta confessió prou coneguda portaria a pensar que dissabte desitjo perdre amb el Madrid per evitar fer campió el Barça. Doncs no. Primer de tot perquè m'és literalment impossible desitjar que no guanyi el meu Espanyol. Mai he entès, per exemple, aquests aficionats que, enrabiats amb el seu equip, aplaudeixen un gol del contrari com a mostra de protesta o de despit. Però també perquè el Madrid és el meu segon gran rival: per prepotència, pel que representa (no oblidem que també és més que un club), perquè adultera la Lliga amb el repartiment dels drets televisius i amb arbitratges favorables, per la seva esgotadora quota mediàtica i perquè ens relega a ser el tercer club dels catalans. Per completar els motius d'animadversió, aquest Madrid de Mourinho és especialment antipàtic i maleducat.
Dissabte el guanyarem i donarem la Lliga al Barça. En acabar el partit, anirem tots junts a celebrar-ho a Canaletes en un acte de germanor inèdit. I els autors dels gols seran convidats a participar en la rua de dilluns amb unes grans banderes blanc-i-blaves. Ens farem pesats insistint que són campions gràcies a nosaltres i amenaçarem de recordar el deute adquirit. Així, tancarem la ferida oberta amb el Tamudazo , tot recordant, de passada, aquell gran moment.
