Suposo que si jo fos jugador o entrenador diria que l’única salvació real és la matemàtica, que ara només hem d’aspirar a arribar als mítics 42 punts que asseguren la permanència (tot i que el Deportivo el 2011 va baixar amb 43) i que hem d’anar partit a partit. Suposo que ho diria perquè això és el que diuen tots, però no seria sincer, com no ho són la majoria dels professionals del futbol que recorren a aquests tòpics.
Després de la victòria de prestigi al nou San Mamés -per sempre més la història dirà que l’Espanyol va ser el primer equip que va guanyar l’Athletic en partit de Lliga en el seu nou estadi- m’atreveixo a dir que aquest any, contra tot pronòstic, no patirem. Per tant, la incertesa és si vegetarem de manera indolent en terra de ningú o si aspirarem fins al final a una plaça europea. I crec que els tres partits vinents marcaran aquest destí. Vila-real, Getafe i Elx. Si traiem més de sis punts -accepto, com a màxim, un empat- encararem el final de la competició (onze partits) amb les màximes aspiracions i tot el dret a il·lusionar-nos.
En aquesta hora de la veritat no se’ns poden constipar els nostres dos referents; el principi i el final d’aquest Espanyol; dos jugadors que es podrien acomiadar del club (perquè ja sabem que marxaran) aixecant la Copa de la UEFA del 2015. Però la importància de Kiko Casilla i Sergio García és tanta que, més que marcar la diferència, sostenen l’equip. No són com les figures dels equips grans, el complement perfecte que apareix quan els altres -també bons- no acaben de resoldre els partits. Aquí són el fonament, són esquelet i pell, actors protagonistes d’una pel·lícula de la qual ningú recorda cap nom més.
Però en aquesta hora de la veritat qui realment haurà de marcar la diferència seran els actors secundaris. Si al final aconseguim anar a Europa serà perquè el seu rendiment estarà un graó per sobre de les expectatives. Ens cal que la parella de centrals (Moreno, Colotto i, contra Diego Costa, Sidnei) no deixi esquerdes, mantingui una concentració que es detecta en els ulls encesos, que en cap cas es busquin amb la mirada expulsant culpabilitats. Als laterals (Javi López, Fuentes i Víctor Álvarez) només els demanem que fallin poc. També que els tres pulmons mantinguin el nivell: la solidesa de David López, l’equilibri d’Abraham i els quilòmetres de Víctor Sánchez (una confessió: el meu ídol d’aquest Espanyol).
Ara bé, la clau d’aquest final de Lliga la tenen els jugadors que més dubtes ens generen però en els que més fe (cega) tinc. Simão i Stuani són dels més criticats pels que no en sabem, però quan parles amb algú que de veritat en sap et fa veure la importància de la seva aportació: per disciplina tàctica, per gestió del temps, per les jugades d’estratègia. I, al final, alguna de les grans alegries d’aquest esprint final (el gol Coro de la victòria contra el Barça, el del Bernabéu, el que ens classifiqui per a la UEFA) serà una gran sorpresa: Pizzi ens farà callar mentre ens fa feliços, Córdoba ens demostrarà que si fins ara ho falla tot és perquè es reservava per a les grans ocasions o Torje ens mostrarà on anava tan de pressa. Recordeu aquests tres noms i en parlarem al maig.
