Lloança a Ramon Planes: rebaixes, saldos i tares

Un dels molts motius pels quals m'agrada ser de l'Espanyol és que res no és senzill. Si dissabte haguéssim fet un gran partit amb golejada al Mallorca i després demà guanyéssim amb comoditat el Saragossa, ningú ens garanteix que els golejadors pendents arribarien. Començar la Lliga amb un partit mediocre perdut als minuts finals i continuar-la amb una victòria per la mínima demà amb un gol d'un defensa evidencia la necessitat d'un parell de nous davanters que assegurin gols. Per tant, per ser perico cal pensament complex: res d'eufòries abans d'hora. Una bona derrota ara pot ser la millor manera d'assegurar futures victòries.

I que a hores d'ara estiguem amb la plantilla incompleta també s'ha d'entendre. No és improvisació. És conseqüència d'anar al mercat amb les butxaques buides. Perquè estic convençut que Planes i Pochettino tenen clars des de fa mesos tant els llocs que cal cobrir com els principals candidats per fer-ho. Però esclar, cal esperar els últims dies de mercat per trobar les millors oportunitats. L'Espanyol compra quan a les botigues posen els cartells d'"últims dies"; quan els percentatges de descomptes del 20%, del 30% i del 50% ja estan ratllats i hi apareix un increïble 70%.

Ramon Planes representa com a director esportiu tot el contrari de la famosa portera d'aquell president de club català, empresari exemplar i constructor del pitjor paisatge barceloní. En alguns casos, fins i tot alguns dels periodistes més coneixedors del futbol mundial (en aquest diari en tenim més d'un) han de documentar-se quan apareix un possible fitxatge blanc-i-blau.

Però no tots són desconeguts: acabem de fitxar Simao Sabrosa i ens fa força il·lusió. Però -ai!- té 32 anys. Esclar, és el que passa quan compres sense diners: o mediocritats o amb tara. De tares en coneixem de diferents tipus: futbolistes molt veterans (Joan Capdevila, Walter Pandiani), joves promeses de dubtosa explosió (Adrián Luna, Ben Sahar), jugadors amb tendència al sobrepès (Christian Romaric), polèmics (Dani Osvaldo) o, senzillament, jugadors cedits que viuen l'Espanyol com un Erasmus ( Vladimir Weiss, Coutinho). Tot això, hauria de ser sobrer recordar-ho, no és una opció exòtica de Planes producte de la seva raresa.

Aquest és l'únic camí -complementat amb el planter, que demana un article urgent però pausat-, i Ramon Planes s'hi mou amb molts més èxits que fracassos. I si aquest any ens torna a portar Coutinho, demano des d'aquí un contracte vitalici.