11/02/2011

El Madrid i el Barça representen el mateix

2 min

FiLÒSOFAquesta és una de les setmanes més pesades de l'any. Els periquitos hem d'aguantar dos comportaments de l'entorn culer i mediàtic que, tot i tenir intencions contràries, són igual de molestos. El benintencionat ens anima a guanyar i ens dóna un tracte que no té res a veure amb el de la resta de l'any. Mitja pàgina de més en un diari i uns minuts de propina a les notícies de televisions i ràdios. Però no ens enganyem. No parlen de nosaltres: parlen de l'equip que aquesta setmana juga contra el Madrid.

Però el que més hem de sentir és allò tan original que diu que som el filial del Madrid, que ens deixarem guanyar i que, en definitiva, el nostre equip de l'ànima no és l'Espanyol. Les estadístiques ho neguen (una dada: el Barça, al nostre camp, n'ha tret més que el Madrid). L'ambient que hi haurà a Cornellà-El Prat, també. Però una de les característiques de la demagògia -per no dir del pensament totalitari- és que mai no es deixa influir pels fets.

El Barça, malgrat els èxits dels últims anys, segueix amb la mateixa obsessió acomplexada pel Madrid. Només cal seguir les notícies i les tertúlies de les últimes setmanes: parlen més de Mourinho, Cristiano i Di Stefano que dels seus. I ho diu un de l'Espanyol, on d'obsessions i de complexos anem sobrats. Però són els nostres i sou vosaltres. L'agenda culer d'enemics no marca la nostra -ni d'amics ni d'enemics.

El Madrid em cau antipàtic perquè és el més semblant que hi ha al Barça. Tots dos són més que un club, reben ajuts arbitrals, representen el poder i responen a l'ètica del guanyador. En aquests moments el Madrid ha aconseguit fer-se especialment antipàtic amb aquest entrenador tan arrogant. Però aquesta circumstància no és la constatació d'una naturalesa diferent. La intel·ligència, la bondat o l'esportivitat acumulades al vestidor del Barça són similars a les de qualsevol vestidor d'elit (fins i tot el del Madrid).

El futbol és passió i la passió distorsiona la mirada. Però quan hi posem una mica de racionalitat no podem seguir pensant que els colors d'una samarreta et converteixen en millor persona o et fan més intel·ligent. És una obvietat, però el que llegeixo i escolto d'un temps ençà la fan del tot necessària. Ara bé, el diumenge no ens arronsarem com el 18 de desembre, guanyarem el Madrid i serem tots feliços.

stats