Manolo Escobar i les seleccions catalanes

L'Espanyol és una metàfora de Catalunya: dialèctica víctima-victimisme; identitat forjada en la derrota; energia destinada a reivindicar l'existència; anorreats per qui quan no ens ignora ens humilia. Ara, immersos en un procés electoral fora d'hora. I, per acabar d'arrodonir la metàfora, una greu crisi -a la cua de la classificació, amb greus problemes econòmics i amb tensió social- ens porta el debat sobre què volem ser (seleccions catalanes o pasdoble de l'insigne culer).

Barcelona, Girona, Sabadell, Badalona, Llagostera, Lleida, Prat, Reus, Sant Andreu i Nàstic, per una banda. L'Hospitalet, per l'altra. Amb qui volem estar? ¿Amb l'apolític i candidat al Parlament Miguel García o amb la immensa majoria? L'Espanyol no ha de ser reducte de nostàlgics; s'ha d'adaptar a una realitat catalana dinàmica; no ha de ser l'exèrcit simbòlic de cap país, però tampoc ha de restar aliè a res del que passa en el nostre. Això té una dimensió política però no és polititzar el club. La ny en el nom, la bandera catalana al braçalet i la samarreta, estar amb el futbol català o que la llengua prioritària de comunicació sigui la catalana no és polititzar. És, com diu Oriol Vidal, formar part de l'ecosistema. En canvi, cantar " Viva España " o portar rojigualdas sí que polititza.

I no ho dic des del sentiment. En qüestions de banderes i festes nacionals, sense presumir-ne, sóc més de Brassens que de Llach. Només recordo que l'Espanyol ha de continuar exercint amb normalitat d'institució esportiva catalana de referència. I denuncio que l'altre Espanyol és el que volen una petita minoria de pericos sorollosos o de culers reduccionistes. I els que, amb bona o mala intenció, posen al mateix nivell de politització els dos models en nom de l'apoliticisme són injustos i estan triant una opció de club socialment residual.