ESPÈCIE PROTEGIDA
Misc 28/02/2014

Martínez Flor com a símptoma

i
Xavier Fina
2 min

Suposo, i fins i tot desitjo, que aquest nom -Antonio Martínez Flor- no us diu res. Jo fins dissabte passat no sabia qui era i vivia feliç. Tot va ser obrir La Grada -que és un diari tan neutral com l’ Sport o el Mundo Deportivo però a cara descoberta- i trobar-me una llarga i bona entrevista al regidor de Política Territorial i Seguretat de l’Ajuntament de Cornellà.

Des del punt de vista perico l’entrevista és tot un símptoma que mostra una situació preocupant. Llegint-la entens molts dels problemes que tenim els aficionats que quinzenalment anem a veure el nostre equip: la rotonda tallada, les voltes absurdes que et fan fer, l’actitud de la policia local… Constates les males relacions i el poc diàleg que hi ha entre el club i l’Ajuntament. Però tot i que de l’entrevista es pot concloure que la responsabilitat és de l’Ajuntament, estic convençut que el club ho podria fer molt millor. Per molt difícil que sigui, l’obligació del consell és entendre’s amb el senyor Martínez Flor i amb la resta de l’Ajuntament. El to de les respostes és símptoma que no hem fet les coses prou bé. I en això hi hem de posar totes les energies. Ni respostes indignades, ni accentuar l’enfrontament, ni trobar nous motius per recrear-nos en la nostra tendència al victimisme. Construir ponts i convèncer l’Ajuntament de Cornellà que els nostres destins -ens agradi o no- estan units, que hem de tenir una relació basada en això que en diuen el win win. I és l’Espanyol qui ha de seduir la ciutadania de Cornellà i als seus representants polítics.

Però l’entrevista és sobretot símptoma de la crisi d’una manera de fer política. El to del senyor Martínez Flor és caciquil i arrogant. Demostra desconeixement en moltes coses: les externalitats de tenir un camp de Primera, una concepció metropolitana de la seva ciutat, la importància d’estratègies de col·laboració positiva amb un municipi veí com el Prat… Però el pitjor és que aquesta ignorància l’expressa amb orgull, com si fos una gran virtut, amb menyspreu cap als que en saben i amb la seguretat de qui mana -amb legitimitat democràtica-, però amb incapacitat de posar en qüestió les pròpies raons. I aquesta actitud és, en últim terme, la causa i el símptoma de la crisi del que durant molts anys ha estat partit de referència de l’esquerra a Catalunya.

stats