ESPÈCIE PROTEGIDA

Nit De Reis

A la meva carta als Reis demano un Espanyol sense feixistes intolerants i violents, una final i bon joc

La nit de Reis és la més feliç de l’any. Per tant, també és la més trista. Perquè la matèria primera de la tristesa, d’una certa tristesa, és la felicitat del passat. En els ulls dels nostres fills, en els ulls de tots els nens, hi veiem la nostra il·lusió d’aleshores. Nostàlgia perquè ja mai més podrem sentir-nos com aquelles nits de la nostra infància. Però també il·lusió, perquè encara som allò que érem, perquè encara conservem -encara que sigui mínimament- la fragilitat i l’emoció del nen que se n’anava a dormir amb l’estómac ple de nervis.

La nit de Reis i l’Espanyol estan fets de la mateixa substància. En el meu cas, especialment, per allò que ja he explicat força vegades i no em repetiré: a mi els Reis em van portar l’Espanyol. Una samarreta posada a la meva butaca per atzar fa prop de cinquanta anys em va fer perico per sempre. Mai no els hi podré agrair prou. Estan fets de la mateixa substància perquè l’afició a un equip és l’evocació de la infància. I si aquest equip és l’Espanyol, més: perquè no hi ha cap motiu racional per aficionar-s’hi. No tinc res a veure amb aquell nen que va rebre la samarreta blanc-i-blava amb el número vuit cosit a l’esquena. Gairebé cap de les persones que més necessitava i estimava aleshores hi és. Els que més necessito i estimo ara, eren lluny o no existien. Si busco aquell nen, no el trobo. Suposo que és el que toca. Però una nit com la d’avui veig en els ulls del meu fill petit alguna cosa que me l’evoca. I crec -o vull creure- que em necessita tant com jo necessitava el meu pare.

De la mateixa manera, quan celebro un gol de l’Espanyol o quan m’enrabio per una errada o per una derrota, soc aquell nen a qui, per unes hores o per uns dies, un gol el podia fer el més feliç o el més desgraciat del món.

La profunditat d’aquest sentiment irracional explica la meva fidelitat. Al llarg de la vida he tingut diferents etapes de militància pel que fa a la vida quotidiana. Però res del que passi, cap desacord, cap disgust -per gros que sigui- podrà trencar la meva fidelitat.

A la meva carta als Reis demano un Espanyol sense feixistes intolerants i violents, poder anar a -i guanyar- una final, jugar la Champions, cap venda traumàtica, bon joc. I fins i tot -ja sé que és gairebé impossible però confio en la màgia dels Reis- jugar algun partit a casa un diumenge. Però cap d’aquestes demandes (ni la primera, la més important) em farà abandonar. Com res no em farà perdre la il·lusió per una nit com la d’avui.