ESPÈCIE PROTEGIDA

No és una final (i espero que tampoc un final)

Si la memòria no em falla, he viscut nou finals periques. El balanç és positiu. Cinc de guanyades: Màlaga, Múrcia, Atlètic de Madrid, Saragossa i Reial Societat. Quatre de perdudes: Bayer Leverkusen, Mallorca, Racing i Sevilla. En una final et jugues l’infern o el cel. Si la perds, la cicatriu de la ferida dura tota la vida. Si la guanyes, s’incorpora per sempre més a la galeria dels moments de felicitat. Recordo les cinc que he viscut en directe i on era en les altres quatre. La sensació de plenitud quan hem guanyat i la desolació en la derrota. Recordo especialment el sentiment per les derrotes, el desig de despertar del malson, les ganes de tirar el temps enrere, la negació a acceptar el que és inevitable, la ràbia davant el que no té solució. Allò que has perdut en una final no ho tindràs mai més. Encara que tornis a pujar a Primera, la derrota -aquella derrota- t’ha enviat una temporada a Segona. Encara que un altre any guanyis una Copa que vas perdre, mai més serà aquella Copa.

Demà contra el Rayo juguem un partit molt important. Segurament, fins ara, el més important de la temporada. Però, encara que estiguem en l’època de les banalitzacions, no ho fem amb les finals. Perquè, passi el que passi demà, res no serà definitiu. Si guanyem, simplement ens prendrem un respir i tindrem una setmana tranquil·la. Tant de bo. Si perdem, potser entrem en zona de descens amb tot un grup d’equips amb puntuacions similars. En pitjors places hem torejat. La prova definitiva que no és una final és que els qui ho pensen també ho deien del partit contra el Vila-real.

Però demà s’ha de guanyar. Els reforços del mercat d’hivern fan bona pinta, David López ja s’ha recuperat i el vestidor ha enviat un missatge clar: som conscients de la gravetat del moment i tenim tota la intenció de revertir la dinàmica negativa. El partit de demà es va començar a guanyar en els últims vint minuts de Vila-real. Ferreyra és un jugador de garanties i Wu Lei va mostrar que no ha arribat només per ampliar mercats.

El partit és molt important, també, perquè podria suposar el final de Rubi. Vull creure que no, que el club tindria paciència. Però prefereixo no haver-ho de comprovar. Jo hi segueixo confiant. Conscient de la gravetat del moment, amb ple coneixement dels números de l’equip i sense que ningú pugui dubtar del meu patiment pel club. Això sí, Joan Francesc, fes-me una mica de cas. Dona descans als quatre veterans (grans persones) que tots tenim al cap. I que jugui Melendo. Sempre. Noranta minuts. S’ho mereix i ens ho mereixem.