No estic nerviós, per tant, guanyarem
Tot i que sembla que ningú ho recordi, avui hi ha derbi. És un fet força excepcional: només es dóna un cop per temporada (el del Camp Nou no té prou passió per merèixer el qualificatiu). No obstant això, tinc la sensació que tant uns com altres l'afrontem sense gaire tensió. Jo, com a mínim, estic força tranquil, sense aquell pessigolleig a l'estómac de les hores prèvies.
Un factor és que no ens hi juguem gaire res. Ells, aquesta absurditat dels 100 punts, i nosaltres, una remotíssima possibilitat -ara que tenim tot els permisos- d'anar a Europa. Però més enllà de la rivalitat he de reconèixer que aquest Barça no em fa gaire ràbia. Ha deixat de ser aquell equip imbatible que -gairebé- tothom admirava. El 7 a 0 ha estat un punt d'inflexió. A més a més, té un tècnic que només és un entrenador, bona persona i, per completar-ho, empordanès. A Iniesta encara li agraïm el gest amb Jarque i segur que avui els jugadors blaugranes no obliden tenir-ne un amb el gran Víctor Álvarez, el qual aquesta setmana ha patit una important operació gairebé ignorada per la majoria dels mitjans. Però sobretot em miro amb un somriure gens rabiós els últims fets: una rua amb estètica de comiat de solter, un fitxatge mediàtic per tapar fracassos, un nou porter que quan deixi el futbol presentarà programes a Telecinco, un president que nuñeja , una publicitat sense valors, un Cristòfor Colom que fa riure... Torna el Barça de sempre. Gràcies.
Però guanyar el derbi sempre fa il·lusió. Quan comença el partit i veus els onze blaugranes contra els onze blanc-i-blaus et vénen a imatge ràpida les vivències periques de molts anys. Ets tots els nens que lluiten en solitari a cada escola del país. Desitges que en el camp es resolguin simbòlicament totes les injustícies i maltractaments que rebem. I tot això, a diferència del partit de la primera volta, Aguirre ja ho sap i ho recordarà als futbolistes. A més, per a alguns jugadors importants i estimats, potser aquest és l'últim partit que juguen amb la samarreta de l'Espanyol a Cornellà.
No juga Messi, els farem el passadís, és l'últim partit a casa d'una temporada ambivalent en què els jugadors ens en deuen una, encara no els hem guanyat mai a Cornellà. Ho tenim tot a favor. Però, sobretot, hi ha el meu estómac. És el derbi que menys m'afecta dels últims anys. Per tant, guanyarem. Concretament per 3 a 1.
