11/12/2015

Pantalles i campanyes

2 min

Tot i que la realitat insisteix a demostrar-nos que quan no és circular és pendular, seguim tendint a veure-la lineal. Pensem que és com una via de tren, i que viatgem dirigint-nos cap a un lloc sense que la locomotora tingui autonomia per canviar ni de direcció ni de sentit. Després d’una estació en ve una altra. Això no es posa en discussió; com a màxim podem debatre sobre la velocitat, però no sobre la inevitable seqüència. Aquesta gens original metàfora del tren té la seva versió segle XXI en la de les pantalles. Alguns fa mesos que som acusats de ser uns antics, de viure en el passat: això que reivindiques, ens deien, és una pantalla superada, tot confonent uns desitjos legítims amb la realitat, sempre tossudament complexa.

En una setmana de campanya està succeint el que semblava impossible: tornar a una pantalla anterior. L’amarga victòria de l’independentisme el 27-S, l’agònica negociació entre Junts pel Sí i la CUP -segueixo apostant que Mas serà president amb els vots de les diputades [sic], siguin dos o deu, cupaires- i el ferm compromís que Ada Colau ha aconseguit de Podem amb el referèndum, ens tornen a la pantalla d’una imprescindible -i molt difícil- consulta pactada.

Quan Rufián diu que ja som independents i que anirà al Congrés a defensar la República Catalana és coherent amb el relat del procés: un 27-S plebiscitari, un plebiscit guanyat, una independència que només s’ha d’exercir. Però quan l’hi sentim dir en un debat de campanya sense govern format i en un context espanyol, constatem que la lírica té un límit. Pot ser un bon complement per a la política, en cap cas la pot substituir. Ni la lírica ni l’èpica poden ocupar l’espai de la política.

Alberto Garzón també hi és

A la campanya confirmem la nuesa d’alguns reis republicans. Hi ha qui la descobreix. Qui se sorprèn de la poca substància d’alguns missatges i de la fragilitat d’alguns candidats. D’altres redescobrim un sentiment de proximitat cap a alguns d’aquests reis nus. Perquè en el marc polític espanyol el PP és molt present i contra ells ens estimem més i millor. I perquè la tebior general del PSOE, la poca valentia de les seves propostes en tots els àmbits, no genera cap il·lusió. Davant d’això, entens més que mai els que -amb esperança o amb desesperació- diuen “marxem”. No és menys cert, però, que quan veus el negacionisme d’alguns en relació a la corrupció d’aquí, ja no saps on pots marxar.

La veritat és que ja no recordava que la política espanyola també és interessant. A 600 quilòmetres la veiem molt lluny, però ens segueix interpel·lant. A més a més, aquest any hi ha un ciutadà català -mai més ben dit- que aspira a ser president, una agenda política en què Catalunya és molt present i dos candidats que han promès un referèndum. Sí, dos. Perquè Alberto Garzón, malgrat la vergonyosa i poc democràtica campanya d’ocultació de la seva candidatura i malgrat que els catalans no el podem votar (coses dels pactes), també existeix.

stats