Si no vols caldo, dues tasses. D'aquí quatre dies, tornem-hi. I tot per culpa d'una remuntada heroica que no va ser ni remuntada (un 1-0 no es "remunta") ni heroica (era l'Alcorcón!) però que em va fer, per uns minuts, l'home més feliç del món.
Dissabte, en canvi, no vaig ser gens feliç. No tant per la derrota, que també, com per l'ambient. "Com que sou el filial, quan ve el vostre equip de veritat tots us canvieu el color de la bufanda", diran les eminències habituals a qui les meves modestes paraules mai podran convèncer. Però tot és més complex.
"Em dic Xavier Fina, sóc perico, el meu principal rival és el Barça i en segon lloc el Madrid". Aquesta és la meva veritat i la de bona part de pericos. Li tinc molta mania al Madrid: per prepotència, per un determinat perfil de jugadors (aquella línia que uneix Juanito i Cristiano), pels arbitratges, pels drets televisius, perquè representa Espanya i perquè és (amb perdó) més que un club. El Barça em molesta més: per proximitat i perquè la seva identificació amb Catalunya m'exclou. Però això no redueix gens la rivalitat contra el Madrid. Perquè, per sort, no és com l'amor: es poden tenir tants rivals com vulguis i no estar boig. Però l'afició perica és plural.
Els enemics dels meus enemics són els meus amics, pensen alguns. La frustració de no poder fer ombra al principal rival els porta, sovint, a lluitar mitjançant un tercer. On no arriba el meu equip -pensen- que hi arribi un altre. En aquest cas, l'únic que pot fer-ho és el Madrid i a sobre és el que de veritat fa mal als culers, que ens han abandonat com a rivals. Els pericos que deleguen determinades lluites en l'equip blanc dissabte volien guanyar. Però no els sortia cridar contra qui els pot regalar una nit de tranquil·litat o evitar una programació especial a TV3.
També hi ha madridistes catalans que es fan socis pericos perquè els agrada el futbol i Madrid -ciutat que potser mai han trepitjat- els queda lluny. Per proximitat -i pel rival comú- normalment van a favor de l'Espanyol. Excepte un cop a l'any (o dos cops en una setmana). I finalment els seguidors del segon club dels catalans (que no és l'Espanyol), que només van al futbol un cop cada temporada ben disfressats i diposats a fer soroll. Mentre els pateixes t'has de repetir un pensament: ens estan pagant les nòmines pendents.
