08/02/2018

Pensar la rivalitat

2 min
Quique Sánchez Flores: "L'eliminatòria contra el Barça no ens han produït cap desgast, al contrari"

FilòsofJa n’hi ha prou, ha dit un sempre assenyat Ernesto Valverde quan se li ha preguntat sobre el derbi. Estic d’acord amb l’entrenador del Barça, el qual, tot sigui dit, ha passat amb nota el tràngol dels tres derbis: ha fet honor -des de la professionalitat- a la porta 89 del camp de Cornellà-El Prat.

L’Espanyol ha de pensar en el Celta i en el que queda de Lliga. Tot i estar en terra de ningú -als mateixos vuit punts del descens que d’Europa- som a temps d’arribar a final de temporada mantenint el somni europeu viu. Pensar en el Celta de Vigo i en els pròxims partits és el que el cap em diu que hem de fer. Però el cos em demana una mica més de guerra (és metàfora): fer l’enèsima ironia sobre els valors de Piqué, comentar les miraculoses recuperacions de lesions importants (« Moreno se carga a Piqué », titulava un diari, en principi, seriós), valorar el paper de determinada premsa (i no parlo només dels sospitosos habituals «sempre amb el Barça»). Però, Ernesto Valverde dixit, ja n’hi ha prou.

Com a (pen)últim capítol, però, crec que cal una reflexió crítica, i per tant autocrítica, sobre això de la rivalitat. Perquè tots plegats, uns més que altres, fem una mica de trampes: intentem vestir de llenguatge racional el que parteix d’una emoció. Els codis no estan prou clars. Quin és el teu compromís amb la veritat? I amb els colors del teu equip? ¿Opines com a perico (o com a culer) o com a analista? Són fronteres molt difícils, perquè, encara que vulguis ser racional i objectiu, no et fa el mateix mal l’agressió que rep o perpetra un Gerard que la que rep o perpetra l’altre. A un, el disculpes; perquè en el fons l’entens. A l’altre, no l’hi perdones, perquè li veus tota la mala intenció, perquè gairebé és com si la coça te la donés a tu. No podem evitar portar les ulleres amb els colors del nostre equip i, per tant, veiem la realitat del tot determinats. Però hem de ser honestos i no presentar com a anàlisi objectiva el que, de fet, és opinió subjectiva i apassionada.

Ens agrada la rivalitat, diem molts. I des d’aquesta afirmació justifiquem algunes actuacions. No totes. I està bé que sigui així. Perquè la rivalitat ha de tenir uns límits. El que no pot ser és que aquests límits depenguin de qui en sigui el protagonista. Un mal gest del jugador del teu equip és rivalitat. Si el fa un de l’altre és poc esportiu. Una entrada fora de lloc pot ser rivalitat o violència segons el color de la samarreta. I així amb tot. O rivalitat o racionalitat. Posem-nos d’acord en el codi, però no els barregem.

stats