Propera estació: Europa

Javier Aguirre ja ha complert amb l'encàrrec que tenia: aquest any, novament i per a disgust d'alguns a qui estic molt agraït, ens hem tornat a salvar. No m'agrada quan la gent diu allò de "Jo ja ho deia", però estic segur que se'm perdonarà la contradicció: jo ja ho deia.

A Aguirre no se li pot fer cap retret excepte la poca emoció que ha tingut aquesta salvació que fa uns mesos semblava impossible. Molts somniàvem en un gol agònic que ens la donés el 29 de maig en l'últim partit a Cornellà-El Prat. Perquè en el futbol no hi ha cap emoció tan intensa com salvar-se d'un descens a última hora. He vist l'Espanyol guanyar títols (el plural comença en el dos), classificar-se per a finals europees o deixar amb un pam de nas i sense Lliga el màxim rival. Però mai he sentit una emoció tan intensa i tan profunda com amb aquell gol de Tamudo contra el Múrcia o, encara més, amb el de Coro contra la Reial Societat. Aquest any estava preparat per reviure aquells moments de dramàtica felicitat. I Aguirre ens ha condemnat a viure amb un cert avorriment aquesta fase final de la temporada.

Però no em conformo i em poso exigent: hem de lluitar per classificar-nos per una Copa de la UEFA a la qual no penso dir pel seu nom fins que la guanyem. Tinc la credibilitat d'haver confiat en aquest equip quan gairebé ningú ho feia. Em baso en dades objectives: si mantenim el ritme actual tenim opcions. També hem de recordar que aquest any hi ha una suma de circumstàncies que poden fer que el llindar de la classificació europea estigui molt avall. I no crec en les visions conspiratives: per prestigi i per economia a tots els estaments els ha d'interessar aquesta classificació.

A més a més, la confirmació de l'esperat crèdit rebaixa les tensions de tresoreria i llança un missatge de confiança als empleats del club, especialment als jugadors.

Estic disposat a acabar la Lliga amb el gran disgust de no haver obtingut l'objectiu. Sé que les il·lusions són el material amb què es fabriquen les frustracions. Però en el futbol, com en la vida, és millor sentir que no sentir, desitjar que no desitjar. Encara que això suposi, a vegades, patir i fracassar. Semblen més savis els que s'ho miren amb distància, amb una certa indiferència defensiva tot esperant apuntar-se al cavall guanyador. M'agradaria que algú del club fes un pas endavant i digués de forma clara i contundent que, ara, el nostre objectiu és la classificació europea.

I si assumim aquest repte, el dimecres 29 de maig pot ser el dia d'emocions intenses que tots teníem previst que fos.