1.L'Espanyol està fent una bona temporada. Amb els jugadors que tenim, classificar-nos per a Europa seria un gran èxit. I estem a dues posicions d'una setena plaça que garanteix l'accés a la UEFA (sí, ja sé que no es diu així, però per a mi sempre serà la UEFA). A la Copa hem caigut amb dignitat. I en tota la temporada cap equip ens ha passat per sobre. Les derrotes contra els dos galàctics han estat per la mínima i som l'únic equip que ha guanyat l'Atlètic. Notable (alt) per a Aguirre.
2.L'Espanyol és un club petit. Té un entorn petit i molt proper al nucli. Per això, qualsevol mania d'un periodista amb una audiència mínima o una opinió en una web té una incidència molt més alta del que sembla raonable. L'absència de massa crítica dóna un excés de protagonisme als que viuen el dia a dia del club. I agraïts que n'hem d'estar als que ens permeten tenir una informació que en els mitjans habituals queda sepultada sota debats vitals com el de la catalanitat d'un nom tan bonic com és Manuela. Però sovint aquesta dedicació tan específica paga massa peatges: el de les declaracions no concedides, el de la publicitat pagada o retirada... Res que no passi amb els clubs grans. Però la petitesa sempre suposa una major dosi de mesquinesa. I en aquest entorn, per motius que no vull saber, s'ha generat una opinió crítica sobre Aguirre. Res greu. Però, com que l'entorn està tan a prop del nucli, sembla que això ha arribat a Aguirre i que aquest és un dels motius del seu baix to en les darreres rodes de premsa.
3.El millor entrenador és qui adapta el sistema de joc a les possibilitats dels seus jugadors. A més, a molts ens agrada el joc directe. Solidesa defensiva, intensitat i velocitat a dalt. És el que podem fer i així és com sempre hem assolit les millors fites. Potser el Rayo de Jémez agrada més als gurmets del futbol. Però jo no vull ser el cadàver més bell del cementiri.
4. Javier Aguirre té una personalitat forta i un discurs populista. Això agrada, però té data de caducitat. A més, la seva principal virtut (la relativitat amb què viu el futbol, la sornegueria amb què contraresta l'absurda transcendència de molts) no té recorregut en un club tràgic i èpic. Per aquest motiu, el no aguirrista més partidari d'Aguirre expressa el seu desig que la temporada vinent sigui el nostre entrenador, entén i accepta que no ho serà i tem que no acabem enyorant-lo mentre aguantem un geni incomprès a la manera de Lillo que pensa que és el futbol qui viu equivocat en veure que els seus grans sistemes i la possessió no tenen res a veure amb els resultats.
