08/06/2018

Rubi: la il·lusió ha tornat

2 min
Rubi ha trepitjat la gespa de l'RCDE Stadium al final de la seva presentació

Els pericos tenim una tendència a la il·lusió que només és comparable a la que tenim a la depressió. De fet, l’una és conseqüència de l’altra. Tot i que sabem que la millor manera d’evitar decepcions és no il·lusionar-se, no estem disposats a renunciar-hi. I quan tot just estem paint els disgustos d’una temporada mediocre i ja ens hem fet a la idea de perdre el nostre únic ídol, ja tornem a estar il·lusionats. El motiu: Francesc Ferrer Rubi.

Tot just fa un any, cal recordar-ho, estàvem molt il·lusionats amb Quique Sánchez Flores. Però ara tenim la sensació que era una il·lusió d’il·lús més que no pas d’il·lusionat. El Quique era la noia que ens feia cas quan mai no ens n’havia fet. Estava per sobre de les nostres possibilitats i, per tant, era la confirmació que ja no érem el que havíem sigut. Si ella em fa cas això vol dir que soc millor del que em pensava. Però aquestes relacions desiguals mai no surten bé. Perquè nosaltres li estàvem massa agraïts que es dignés a ser el nostre entrenador i ell ens mirava des de dalt amb un punt d’arrogància. Mai no hem sigut prou per al Quique. I, encara pitjor: ens ha faltat autoestima per no acceptar el seu menyspreu.

El Rubi és tot el contrari: la seva il·lusió és la nostra. Ens agrada com és, però sobretot ens agrada agradar-li tant. I aquest amor -que és mutu i volem que duri-és producte del coneixement. Sap qui som, sap com som i ens ha dit . Des de l’agraïment de tornar a casa i des de la il·lusió de sortir-nos-en.

Un entrenador que cuida els detalls, va dir Òscar Perarnau. Tradueixo: un entrenador treballador. I afegeixo: no com d’altres (i no miro ningú). Un entrenador valent, va dir el mateix Rubi. Però sense vocació suïcida, va matisar. Per tant, mantenint les virtuts defensives però apostant per un joc d’atac, amb protagonisme per a la pilota. I treballant les jugades d’estratègia i les variants del joc ofensiu.

Fa més de dos anys i mig -abans d’un partit contra el Llevant entrenat pel Rubi- vaig escriure aquí mateix el meu desig i pronòstic que el que s’ha confirmat aquesta setmana acabaria passant. Veure el desig complert em fa molt content. Perquè m’agrada el Rubi i perquè m’agrada que el talent de casa torni. Recuperar símbols (Tamudo, Marañón...) està molt bé. Però recuperar talents pericos que triomfen fora és tant o més important. De moment, apunto tres noms que Òscar Perarnau coneix bé: Javier Ribalta, Lluís Planagumà i Rafa Montfort.

stats