08/06/2017

Sánchez Flores: un gran professional

2 min
Quique Sánchez Flores ha canviat la imatge sobre la gespa d'un Espanyol que torna a ser competitiu

Un any de Quique a l’Espanyol. Recordo la il·lusió que em va provocar la seva arribada. Pel que ens estalviàvem (Paco Jémez, cal recordar-ho) i pel que ens oferia (pensar en gran; i fins i tot, pensar). Ara que el conec millor, estic molt content que sigui el nostre entrenador. La meva passió potser ha disminuït -ja se sap, els inicis són així- però la convicció es basa en raons més consistents.

Quique és un gran professional. Ha aconseguit que l’equip tingués un estil, ha corregit el que no funcionava, ha pres decisions coherents, no ens ha fet passar vergonya en cap partit de Lliga (ai, la Copa), en cap moment l’equip s’ha abandonat, ha donat oportunitat a quatre joves del filial cridats a ser els nostres ídols. També s’ha comportat com un bon professional més enllà del terreny de joc: amb un bon discurs, valorant el paper de l’afició, entenent el significat de ser perico, aplaudint cada minut 21 com un més, tenint presència en espais on sovint ens tenien oblidats. En definitiva, és el professional que necessitàvem: amb ell ens farem grans.

Però el nostre matrimoni és com els d’abans: fruit de l’interès mutu. Dels que funcionen. Amb afecte, amb un amor que, amb el contacte, creix. Però tot molt professional. Des d’aquesta professionalitat no ha tingut cap sensibilitat respecte a la situació del filial. Fins i tot quan l’Espanyol B es jugava el descens es va endur les seves figures per a un partit intranscendent. Des d’aquesta professionalitat, en algunes derrotes doloroses s’ha preocupat més per quedar bé que no pas pel nostre sentiment. Des de la professionalitat ha demanat prudència en els objectius: cal anar a poc a poc. I, com a bon professional, ha entès els errors i els ha corregit.

Benvinguda la professionalitat. El seu èxit és el nostre. Estimem-nos mentre duri: com més temps millor. L’amor etern pels colors ja el posem nosaltres. I Quique, per sempre, serà el nostre primer entrenador de la Nova Era.

Nota final. No he escrit res sobre el Carles Capdevila. Ens vam fer amics fa més de 30 anys quan estudiàvem filosofia. S’ha dit gairebé tot. Només podria afegir moments viscuts que no crec que puguin interessar ningú o expressar sentiments que ja he compartit amb qui tocava. Però li dec un agraïment que el vull fer públic: ell em va obrir les portes d’aquest diari. I escriure-hi m’ha donat moltes coses bones: alegries, amistats, feines... Sense el Carles, la meva vida seria molt diferent.

stats