Sobreviure cent quinze anys
L’Espanyol ha fet 115 anys aquesta setmana. I res no explica tan bé el que és i el que significa aquest club com la mateixa celebració. D’una banda, els pericos fidels -si se’m permet la redundància- celebrant i recordant l’entranyable efemèride. De l’altra, la resta del món que no té ni idea que el 28 d’octubre del 1900 -tècnicament encara al segle XIX- un grup d’estudiants barcelonins van fundar aquest club. Ignorància, tot s’ha de dir, perfectament comprensible. Quan fem anys els tòpics ens porten a pensar en quatre direccions: el dia del naixement, com m’ha anat la vida, com jutjo el meu present i quins reptes em plantejo.
Recordar el naixement permet fer una repetida però necessària pedagogia. Sobre el nom: no és un “espanyol” oposat a “català”, és un “espanyol” oposat a la majoria de clubs creats llavors, tots ells per estrangers en el sentit més descriptiu del terme: suïssos, anglesos. Sobre el fundador: no va ser el dictador Franco. Hauria estat sorprenent que un nen de Ferrol a punt de fer els 8 anys hagués anat a Barcelona a fundar un club.
La vida no ens ha tractat gaire bé. Poques alegries. De títols, hem anat escassos: quatre i de Copa. El més gran dels absurds ens va fer viure la mort més cruel al nostre camp. El millor president es va deixar la vida a la carretera abans d’arribar a ser-ho. El més gran dels capitans només es va posar el braçal un dia. A Catalunya no ens estimen per espanyols i a Espanya tampoc per catalans.
Però celebrem l’aniversari, ens contemplem al mirall i pensem: mira, encara fem goig. Perquè estem orgullosos. De què, vist el panorama? D’existir. És el nostre gran mèrit. Som una anomalia. El més lògic seria que ja haguéssim desaparegut. I no: per a disgust d’alguns i amb la indiferència de la majoria som aquí per demostrar que tots els poders -per immensos que siguin- sempre deixen una escletxa per a la dissidència.
El futur? Difícil, molt difícil. Com deia el meu avi cada Nadal, “l’any que ve ja no hi seré...” Sobreviure: aquest és el gran repte. En això pensarem mentre bufem les espelmes. Però com que 115 són moltes, ens dóna temps per demanar altres desitjos confessables: un inversor generós i amb sentit comú, que l’extrema dreta no obtingui el poder del club, tornar a tenir ídols que facin tota la carrera de blanc-i-blau, guanyar la UEFA que el destí ens deu... I amb l’última espelma recordem la urgència del moment i demanem una cosa ben simple: guanyar el Granada diumenge.
