Sospitosos i d’incògnit

Diumenge al vespre s’hauran esvaït algunes incògnites i en tindrem moltes més. Confio -pel bé de tothom- que, durant el dia, els qui volen provocar la por i la violència tinguin un moment de lucidesa i no actuïn. I, si no és el cas, vull pensar que la prudència ciutadana guanyarà un “no tinc por” que em fa molta por. Un cop acabat el dia festiu i pacífic, començarà la batalla pel relat. I serà just aleshores, mentre tots ens intenten convèncer que han guanyat (en això sí que serà una nit electoral #comsempre), que els jugadors de l’Espanyol intentaran l’heroïcitat de puntuar al Bernabéu.

Sempre que juguem contra el Madrid som sospitosos. Tant és que hagin guanyat les dues últimes Champions, ni que dimarts donessin una lliçó al Borrussia Dormund, ni que tinguin un pressupost que multiplica per vint el nostre. Si ens guanyen, com sol passar, l’explicació oficial serà la de sempre: som el filial i ens hem deixat. Per completar l’argument, enguany hi ha una dada que ens complica les nostres explicacions: el Madrid encara no ha guanyat cap partit a casa en el començament de Lliga. Els pericos sabem que és una dada que juga en contra nostre, especialistes com som a fer revifar equips en crisi. Però això només ho sabem nosaltres, forma part de la nostra autopercepció, no de com ens veuen els altres.

Però diumenge serem menys sospitosos. No perquè ningú ens hagi amnistiat de la nostra condemna de mals catalans. Ho serem perquè ningú pararà atenció al nostre partit, perquè serà un partit clandestí. I és des de la màgia d’aquesta clandestinitat, des del misteri de l’excentricitat de jugar a futbol mentre mig país (o més de mig) viu una jornada històrica (aquesta sí, passi el que passi, de veritat històrica), des d’on tinc la intuïció que podem donar la sorpresa. Una intuïció, com totes, irracional. Serem el nen a qui, quan no el mira ningú, li surt allò que amb espectadors mai no li surt. M’imagino molta gent, amb la ressaca del dilluns al matí, preguntant-se amb desdeny pel resultat de l’Espanyol. “Què, quants els n’han fotut?”, i descobrint amb estranyesa que no. Aquests pericos...

Però la meva esperança no només és màgica. Des de la raó veig un equip capaç de tot. Aquest Espanyol em convenç: Darder ho ha canviat tot. Era la peça que ens faltava. Aquest any ja no he de recórrer, doncs, a la voluntat per ser optimista.